Sens dubte, novembre ha estat el mes de Lluís Gimeno Betí, premi Carles Salvador 2020. Hi destaquem el dijous 16, amb l’acte d’homentage i presentació del llibre Constància i senderi en l’estudi lingüístic, l’índex del qual veureu més avall.
Dimecres ja havia participat a la presentació del Diccionari Bàsic d’Enric Valor i acompanyava la neta, Maria Lluïsa Gea Valor, en l’altra novetat, la del llibre Valencian Folktales.
També el dijous 30 participarà, com a secretari de la Fundació Germà Colón, en la presentació del llibre pòstum del gran filòleg castellonenc Escrits inèdits i dispersos. Aquesta evagada serà al Menador (aula 116, a les 19h.)
Lluís, bon amic d’Amat Bellés, va voler agrair-li la magnífica portada que el gran pintor i dissenyador havia amanit per al llibre que l’homenatjava, Els tres editors, un per cadascuna de les universitats d’Alacant, València i Castelló, la diputada de Cultura i el degà de la Facultat de Ciències Humanes i Socials de la Universitat Jaume I van presidir l’acte d’homenatge.
Manel Sifre, company de treball a la Jaume I, va recordar dues anècdotes del mestratge de Lluís Gimeno; Jordi Colomina, Universitat d’Alacant, rememorà algunes trobades didàctiques i científiques; per la seua banda, Emili Casanova va agrair a la Diputació de Castelló la diligència i faciltats rebudes per a l’edició i comentà el contingut d’alguns articles del llibre, l’índex del qual trobareu més avall.
L’homenatjat va contestar als diversos parlaments de la taula i a les mostres d’amistat dels participants amb unes paraules d’agraïment que reproduïm ací:
“En una avinentesa com aquesta, és de llei començar pel principi. I el principi és que uns bons amics s’han congriat i han convingut en la idea d’oferir-me un homenatge, concretat en un volum miscel·lani. Però ells no saben que m’han col·locat en una via difícil de transitar per a mi, un compromís, un destret, de tota manera els ho agraesc de bon cor perquè l’homenatge és sincer. Gràcies amics. És per a mi un motiu de satisfacció, Emili, Jordi, Manel, curadors del volum que ara es presenta, i també al assistents a l’acte, poder agrair-vos de tot cor, en aquest homenatge que em reteu, que jo us adrece la paraula. És un honor gran que aprecie en tota la seua vàlua.
Deia adés que, els editors del llibre, m’han posat en una via difícil de transitar perquè jo sóc un home de rutines en la meua vida ordinària, així com també de distàncies curtes, i això d’ara, aquest homenatge, és un fet excepcional, i fixeu-vos en l’epítet: “excepcional”, és a dir, que fa referència abans que res a una cosa inusual, per tant, no rutinària, que es salta la rutina. Aquest homenatge em descol·loca completament.
I què he de fer, en un cas així? Doncs atendre’m a les pautes del joc, que per a mi són l’agraïment ja esmentat als editors i als assistents a l’acte en aquest Saló tan bonic de la nostra Diputació. Això és una prèvia, perquè, des del meu punt de vista, diré la raó que em pareix que ha dut a aquest homenatge. Una primera idea l’apunta el títol de l’acte: constància i senderi en l’estudi lingüístic. Un títol molt encertat, segons el meu parer, perquè durant tota la meua vida de recercador en l’àmbit de la nostra llengua, he seguit unes línies que són “constants”: a) l’exposició i estudi del parlars situats a banda i banda de la part septentrional valenciana i de la part meridional catalana, que formen un tot lingüístic; una altra constant en la meua vida de recerca ha estat estudiar la relació entre les solucions lingüístiques de la zona i la seua documentació medieval. Això ja superava l’anàlisi dels parlars actuals i suposava endinsar-se en els camins antics a través de la documentació d’arxiu; història de la llengua, per tant. Aquestes han estat les meues constants bàsiques, a banda de l’estudi de la toponímia, que també té a veure amb les dues disciplines esmentades.
La segona pauta, segons deia adés, és l’amistat. Amistat amb els editors, gran, d’anys ja. Ells em coneixen i jo els conec, res de nou, però heus ací que de sobte, aquesta amistat ha fet pensar amb el cor més que no pas amb el cap, i d’ací s’ha esdevingut l’homenatge.
Hi ha, però, un altre terme a destacar en el títol: senderi. Paraula ben castellonenca, que significa judici, discerniment, seny, enteniment, sensatesa, sentit comú, etc., significats per a mi molt elevats de contingut, però jo m’estime més un altre significat que també té: discreció, discreció en el treball, perquè és cert que he anat treballant a poc a poc, sense escarafalls, com el lema de la institució de la qual forme part, com és ara la Societat Castellonenca de Cultura: festina lente, frase que solia dir, segons afirma l’historiador romà Suetoni, l’emperador August als seus generals i que no és més que un oxímoron, que el registre estàndard de la llengua ha fet seu, i que es tradueix literalment com “vés de pressa a poc a poc” atenent al treball d’actuar amb diligència però sense atabalament ni precipitació, equivalent a l’expressió nostra ‘qui més corre, fa més tard’, i aquesta ha estat la meua manera de treballar de sempre.
Ni en els anys més durs de la meua vida en què tot semblava afonar-se vaig poder deixar d’escriure alguna cosa, una nota al butlletí, un article breu en alguna revista, un buidatge parcial d’algun document d’arxiu, etc., una dèria, una obsessió que no em va abandonar mai, esperant no se sabia què. Era com una mena de cuc rosegador (recordem els versos d’Ausiàs March del poema XIII), que m’espentejava a escorcollar els parlars vius de la nostra llengua, o que ara em fa passar moltes hores tractant de traure trellat a un document antic és la força que em fa viure. Moltes voltes he pensat que m’hauria agradat haver nascut en una biblioteca, una d’aquelles amb tres, quatre o fins i tot cinc altures de prestatges de llibres, amb passadissos i escaletes per a poder agafar o consultar-ne algun, una d’aquelles que veia en pel·lícules de cinema o que veia a la biblioteca que hi havia a l’institut Ribalta, la qual solia visitar de tant en tant quan era un fadrinet estudiant d’aquella casa, i que em meravellava i emocionava de veure’m tan protegit per les seues parets, que irradiaven una calforeta molt agradable. Sempre m’ha agradat aquesta sensació de benestar en sentir-me envoltat de llibres.
Per acabar, no puc oblidar un altre agraïment: el que dedique als autors dels treballs i que estic plenament convençut que ompliran el llibre de ciència i saviesa, i que em llegiré amb delectació.
Moltes gràcies autors i gràcies també amics per la vostra presència!!”
Recordeu que podeu ampliar les imatges menudes de les galeries
A l’índex superior podeu veure el títol dels vint-i-cinc articles que conformen, amb la introducció que inclou les seues publicacions, aquesta miscel·lània en honor del professor Lluís Gimeno Betí.
DEL DICCIONARI BÀSIC D’ENRIC VALOR I EL LLIBRE VALENCIANS FOLKTALES
Dimecres, com déiem, Lluís ja havia participat a la presentació del Diccionari Bàsic d’Enric Valor juntament amb l’amatent i inesgotable Emili Casanova, l’editor Francesc Ferrer Escrivà i Maria Lluïsa Gea Valor, neta del castallenc. A més de la importància del recull lexicogràfic que ens ha deixat el lingüista amb més carrers al País Valencià, el seu vessant literari té, amb les novel·les, un merescut reconeixement per les Rondalles. I són aquestes les que han estat curosament traduïdes, sense que traduir s’assemble a trair, amb l’esforç i l’estima de Maria Lluïsa i el professor Paul Scott Derrick: Valencian Folktales. Vegeu-hi algunes imatges de l’exposició d’aquesta professora d’anglés que ha conegut Castelló des de la Universitat Jaume I durant catorze anys.
