Solsida, portell i tornar. Lèxic i toponímia. La pedra (2)

A Cosme Aguiló, exquisit pedrapiquer i excel·lent toponimista.

Fa uns quants anys, quan entrevistàvem un dels informants per al treball sobre la toponímia de Vistabella, davant uns bancals solsits se’m va ocórrer lamentar el seu estat. “Més val que no haguem de tornar-les, mal senyal seria…”, va ser el comentari d’aquell home. Els masos ja estaven abandonats i també aquella foia veïna, farcideta de bancals que havien matat molta fam. Em va quedar clar que no desitjava tornar a aquell passat, ni haver de tornar les solsides. Dins les possibilitats, però, caldria tornar-les ni que només fora per mantenir un patrimoni secular que aplega pedra i terra.

Una solsida és la caiguda del marge que suporta la terra d’un bancal i, en produir-se, darrere de la pedra, tard o d’hora, s’esmuny la terra. Quan no es pot tornar, com en aquest cas, se solen plantar espècies que s’enraïlen i arrelen amb força per evitar l’esmunyida.

Variants lèxiques imaginem que n’hi ha un cabàs. Segons que ens ha contat C.Aguiló, a Santanyí, enterrossall, i a Esporles, esllavissada.

Tornar és un altre mot lligat a la pedra, reconstruir. El DCVB sí que apunta el sentit i l’expressió tornar un marge; el DNV, però, no l’inclou.

Veiem dues imatges corresponents a la solsida de la fotografia que encapçala l’aticle (fixeu-vos en la botja) i a la faena de tornar-la. Les imatges més avalleres corresponen a unes altres solsides ja tornades (mireu el canvi de color en la pedra).

Un portell és la caiguda de la pedra en una paret serrada, que delimita un tancat, una serrada o, com en aquest cas, la partició entre el bancal i el pas o assegador. En fer-se un portell, sovint pel pas d’animals, l’espai queda obert com una porta, un pas, i d’ací pren el nom, com els topònims el Portell o el Portellàs.

I els masovers no diuen ‘portell tornat’, com passa amb la solsida, sinó paret tornada. Sobre la pedra o pedra seca ja vam realitzar una entrada: De la pedra (1)

Toponímia

Solsida i portell tenen en la toponímia de la zona alguns exemples. No lluny d’aquests bancals del terme d’Atzeneta, on hem vist solsides i solsides tornades, hi ha la roca de la Solsida que bateja tota la partida amb el nom de la Solsida i també el mas de la Solsida i un bassot de la Solsida. Prop del Cabeço també hi ha les Solsides i una variant ben interessant d’un tossal amb vessant esfondrat que és conegut com l’Esmunyida.

El Portell, com topònim, tret de Benafigos passa a ser un augmentatiu en els altres pobles estudiats: el Portellàs, amb sis concurrències. Portell és també un poble dels Ports. En tots els casos, però, creiem relacionats amb ‘pas’, ‘coll’.

A Benafigos, per la zona de la Suterranya, hi ha el Portell (partida), barranc del Portell, mas del Portell, roca del Portell i pou del Portell.

A Atzeneta, el Portellàs vora el cantal Pardo.

A Vistabella hi ha tres indrets amb el topònim el Portellàs. Un el trobem prop del mas de Collet, entre la roca Alta i el planet del Mas de Mançanares; l’altre al Boi, entre la Rocalta i el somador dels Pastors; el tercer vora la roca del Rotxàs.

A Xodos trobem dos indrets amb el topònim el Portellàs. Un és un pas ample entre el mas de Miravet i el Cabeço. I ben prop, la foia del Portellàs i les roques del Portellàs. L’altre, el més conegut pels excursionistes, és el pas que trobem entre el Pico i el tossal de Fraga, a Penyagolosa (imatge de portada i darrera). En aquest cas, del Portellàs davalla un gran sargallar que ens recorda les pedres caigudes dels portells de les parets serrades. Vaig fotografiar Penyagolosa – ja fa uns quants anys- des de la pista del Mas Quemado.

Hi tornarem!

I com que els comentaris de Cosme són el millor de l’article, em permet introduir-los:

“A Santanyí, també es diu reble a la pedra menuda que es posa entre les dues cares bones d’una paret. Una paret té diverses parts:
Escombra. Es diu de la part on es posen les pedres inicials del mur. L’acte de fer l’escombra consisteix en llevar la terra del sòl fent una síquia que albergarà la paret, la qual es neteja fins arribar a la mare (dit així, amb article estàndard) de la roca mare.
Assentament. Són les pedres que es col·loquen dins l’escombra, les inicials del mur.
Talús (pronunciat tarús). Es diu de les parets que no tenen les dues cares (o una si és un marge -a Santanyí- parat) a plom, sinó inclinades.
Igualat. Part superior de la paret, abans de col·locar-hi la filada de pedres que constitueixen el seu coronament.
Encadenat. Pedres, generalment bastant treballades, del coronament. Hi ha parets d’un sol encadenat (generalment tenen tarús) i de dos encadenats.
Cantonades. Les pedres més o menys ben treballades que conforment un portell.
Paredador. El qui fa parets. A altres indrets de Mallorca, marger.
Hi ha parets seques (les que no tenen ciment) i parets verdes (les que en tenen). Els bons cànons de la construcció de parets manen que les parets seques tenguin col·locades les pedres verticals i les verdes horitzontals.
Un paredador des Llombards (llogaret del municipi de Santanyí), amb el qual vaig compartir hores de feina, em va assegurar que sant Pere sabia fer paret i va fer aquesta glosa:

Sant Pere n’ere deixeble
de Cristo nostro senyor
i va dir an el paredador:
si no serveix per cantó,
posa-la-hi dedins per reble.

Cosme Aguiló
Un plaer, el de llegir els articles de Jesús Bernat!”

“Encara huríem de parlar de les parets fetes a l’enclotxa, que són una mena de parets amb les pedres molt treballades i encastades entre si de manera poligonal. Pràcticament entre elles no hi passa un paper de fumar. Són d’una gran bellesa. Se’n pot veure una, molt singular, en el cap Enderrocat, que tanca la badia de Palma per la part de Llucmajor, en una antiga zona militar, avui adaptada a turisme. No sé si és visitable, en no ser per mar. Uns altres exemples notoris són els dels parats (o marges) de la Trapa, en el terme d’Andratx. Es veu que els frares de la Trapa tenien molt de temps i s’entretenien fent aquelles obres mestres. Enclotxes és el nom que es donava a Santanyí a les cloïsses, quan encara n’hi havia en els estanys de Mondragó i de cala Llombards. Quan jo era un al·lot pucer, a l’estany de cala Llombards, avui desaparegut, n’omplia un poal en mitja hora, traient-les amb les dues mans de dins el llot del fons. Si tenc temps i humor, potser t’afegiré alguns detalls del lèxic pollencí de les parets seques.”
Cosme Aguiló

 

Publicacions creat 780

6 pensat en “Solsida, portell i tornar. Lèxic i toponímia. La pedra (2)

  1. Boníssim aquest article, Jesús.
    Allà dalt, als Ports, a l’acció d’arreglar un portell sí que li diuen tornar un portell. Quan es tracta d’una solsida, per a tornar-la, la part interior que s’ha buidat de terra s’ha d’omplir amb pedres redones que no valen per a fer paret i ma mare que és d’Herbers els diu reble. No sé si coneixies el concepte…

    1. A Santanyí, també es diu reble a la pedra menuda que es posa entre les dues cares bones d’una paret. Una paret té diverses parts:
      Escombra. Es diu de la part on es posen les pedres inicials del mur. L’acte de fer l’escombra consisteix en llevar la terra del sòl fent una síquia que albergarà la paret, la qual es neteja fins arribar a la mare (dit així, amb article estàndard) de la roca mare.
      Assentament. Són les pedres que es col·loquen dins l’escombra, les inicials del mur.
      Talús (pronunciat tarús). Es diu de les parets que no tenen les dues cares (o una si és un marge -a Santanyí- parat) a plom, sinó inclinades.
      Igualat. Part superior de la paret, abans de col·locar-hi la filada de pedres que constitueixen el seu coronament.
      Encadenat. Pedres, generalment bastant treballades, del coronament. Hi ha parets d’un sol encadenat (generalment tenen tarús) i de dos encadenats.
      Cantonades. Les pedres més o menys ben treballades que conforment un portell.
      Paredador. El qui fa parets. A altres indrets de Mallorca, marger.
      Hi ha parets seques (les que no tenen ciment) i parets verdes (les que en tenen). Els bons cànons de la construcció de parets manen que les parets seques tenguin col·locades les pedres verticals i les verdes horitzontals.
      Un paredador des Llombards (llogaret del municipi de Santanyí), amb el qual vaig compartir hores de feina, em va assegurar que sant Pere sabia fer paret i va fer aquesta glosa:

      Sant Pere n’ere deixeble
      de Cristo nostro senyor
      i va dir an el paredador:
      si no serveix per cantó,
      posa-la-hi dedins per reble.

      Cosme Aguiló
      Un plaer, el de llegir els articles de Jesús Bernat!

  2. Encara huríem de parlar de les parets fetes a l’enclotxa, que són una mena de parets amb les pedres molt treballades i encastades entre si de manera poligonal. Pràcticament entre elles no hi passa un paper de fumar. Són d’una gran bellesa. Se’n pot veure una, molt singular, en el cap Enderrocat, que tanca la badia de Palma per la part de Llucmajor, en una antiga zona militar, avui adaptada a turisme. No sé si és visitable, en no ser per mar. Uns altres exemples notoris són els dels parats (o marges) de la Trapa, en el terme d’Andratx. Es veu que els frares de la Trapa tenien molt de temps i s’entretenien fent aquelles obres mestres. Enclotxes és el nom que es donava a Santanyí a les cloïsses, quan encara n’hi havia en els estanys de Mondragó i de cala Llombards. Quan jo era un al·lot pucer, a l’estany de cala Llombards, avui desaparegut, n’omplia un poal en mitja hora, traient-les amb les dues mans de dins el llot del fons. Si tenc temps i humor, potser t’afegiré alguns detalls del lèxic pollencí de les parets seques.
    Cosme Aguiló

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Articles Relacionats

Començar a escriure un terme de cerca al damunt i premeu enter per a la cerca. Premeu ESC per cancel·lar.

Tornar A Dalt