“Quan vaig a Almassora esmorze i berene, a Mallorca berene dos vegades”. Ja fa uns anys, el 2012, vam trobar aquest rètol a Manacor. Per l’ordre dels mots, i per l’ús que en fan mallorquins i menorquins, sabem que aquest berenar equival a l’esmorzaret nostre. Per als valencians el ‘berenar’ és de capvespre i horabaixa. Hi ha, però, uns detallets que ens ho fan repensar. “Ja t’has posat el berenar al saquet?” (ara motxilla) o, més antiga, una preciosa frase feta de subsistència al camp: “La manta i la berena mai no fan nosa a l’esquena”. En ambdues frases la berena, el berenar, té un sentit més ampli, referit a la rua, a l’entrepà, al llonguet, sense marcar-ne el temps.
BERENAR || 1. a) v. int. Menjar a mitjan capvespre (Cat., Val., Mall.); cast. merendar. L’hora de brená [sic] | hi va Santa Pauleta | Ab un cistellet, cançó pop. cat. (Milà Rom. 2).—b) m. Menjada relativament lleugera que es fa a mitjan capvespre (Cat., Val., Mall.); cast. merienda. Ab almorsàs | e berenàs, | … | li feu guastar | la bona let, Spill 5234. Del passeig dels “Enamorats” y de brenàs al Bogatell,Pons Auca 156.
|| 2. a) v. intr. Menjar el matí per primera vegada en el dia (Mall., Men.); cast. almorzar, desayunar. ¿I de què barenaría? deia sa pella.—Fé’m un ou estrellat, deia N’Elienoreta, Alcover Rond. vii, 3. «Cada pic que es sol sortia | i no us veia, bona amor, | berenava de tristor | i de llàgrimes bevia» (cançó pop. Mall.).—b) m. La primera menjada del matí (Mall., Men.); cast. almuerzo, desayuno. Es capitá passá per orde que donassen berenar a sa mare, Alcover Rond. ii, 276.
Amb les coses del menjar, ja ho sabem, no es juga, però les variants que enriqueixen la nostra llengua sempre són benvingudes.
Recordeu l’entrada sobre les ‘llesqueries’.
Es veu que no se t'acaba la marxa.
I jo -i molts altres- que ens n'alegrem.
FUSTERianament
Gràcies, Isidre. Aquest motor s'alimenta de l'observació. Tinc la vista cansada però els ulls oberts
Encara ho embolica més aquesta berena a la que fa menció aquest fragment d'una jota tradicional: "si voleu saber,sinyores /de quin color és la pena:/anar-se'n a treballar /i, deixar-se la berena…"
Així ho diríem a Almassora també, Tonet, en parlar de la rua (entrepà). Feliç per retrobar-te!
I a Vistabella que en diem ruga, què me'n dius?
Potser també dieu 'cruga'?
Cosa de les velars… la u i /g/ són ben prop. És un fenòmen prou estés. Una rugueta per a sopar?
A ma casa sempre ha segut el saquet de la berena. I normalment era on duem la rua de l'esmorzar.
Efectivament, Esperança, eixe era el contrast que volia remarcar.
A Llíria nomenar "Rua" mai ho he escoltat, si bé quan vaig vindre a almassora em vaig adonar que molts bars portaven com a títol aquest nom.
És bonic poder conéixer les diverses formes de dir a un mateix concepte entre pobles, la riquesa lingüística que gaudim de la nostra llengua.
Gràcies Jesús 🙂