LA PLEGA





Aquest gaiato de savina fa vint-i-cinc anys que m’acompanya. Amb
ell he fet els millors passos, he tastat dolcíssimes converses i he descobert
paisatges batejats per noms bellíssims. Potser no estiga massa ben fet, però el
vaig doblegar tot seguint les ensenyances de Salvador del Tossalet; això sí, les presses en van traure el fil d’aram abans del que tocava. 
En una
excursió el vaig perdre i, rabent, vaig retornar uns quilòmetres per retrobar-lo recolzat en
una paret serrada.

Aquests dies m’ha ajudat a collir olives, ara arrimant-me les
branquetes més enlairades ara atinant les darreres olives que la maquineta no
havia fet baixar. L’home que m’acompanya, tan destre com savi, em dóna un consell: “Pega-li
amb la plega i les faràs baixar
millor”.

I quant sent ‘la plega’ m’emocione per la troballa. No és cap
variant dialectal com el follí, la sutja i l’estalzim; és molt més. Es tracta
d’una mostra antròpica, etnolingüística si se’m permet.

Sí, perquè si fem una enquesta (i la farem) volta, mànec, agarrador, ansa… serien les variants geolingüístiques, però ‘plega’, que no apareix als diccionaris, respon a la parla de la gent que mai compraria un gaiato perquè ha aprés a fer-ne, a plegar-ne, a doblegar-ne la punta perquè reste amb la forma corbada…, el món autosuficient dels masovers.


No em direu que haver recollit aquesta variant no ha estat una bona re-plega.
Publicacions creat 796

5 pensat en “LA PLEGA

  1. Jo en diria "replegar" a ambdós casos d'olives i de paraules. Plegar olives com qui plega un llençol ho trobo difícil, ara. "plegar" paraules podria significar tapar-les o tancar-les per fer-les servir més tard.

  2. Uf! En aquest camp, difícilment hi trobareu un terme tan redó com PREGA, una de les joies etnolingüístiques que conserva el meu poble.

  3. També estic aquests dies immers en la collita de l’oliva i, a la meua vall quasi nadiua d’Almonesir de parla xurra, també s’anomena “ir a plegar olivas” i quan ja fa temps preguntí la raó em contestaren que antigament es deixava que madurés bé l’oliva i que, fins i tot, caigués a terra: els homes esporgaven l’arbre i amb els “garranchos” – una mena de bastonet obtingut d’un nuc d’olivera- tiraven a terra aquelles que no havien caigut encara i, mentrestant les dones “plegavan las olivas”. Fins i tot, tinc testimonis d’una mena de remei casolà per combatre el fred a les mans: només arribar al “pedazo” s’encenia un bon foc per tal d’entrar en calor, i a la vora del foc i, en acabant, damunt la “bracilada”, es deixaven “tormos” de pedra i, de quan en quan, els agafaven per escalfar-se bé els dits. Ara les olives es cullen amb la maquineta i amb l’ajuda de mantes i, fins i tot, a les almàsseres volen les olives ben primerenques i fresques del dia. Abans les olives s’estenien a la “sala” i fins que no hi hagués un bon “tollo” per tal de fer una “parada” – uns tres-cents quilos, amunt o avall segons la capacitat de l’almàssera- no es portaven a l’almàssera. Antoni García Osuna

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Articles Relacionats

Començar a escriure un terme de cerca al damunt i premeu enter per a la cerca. Premeu ESC per cancel·lar.

Tornar A Dalt