Cap a principis dels vuitanta, a l’escullera del Maso calia acudir abans de l’eixida del sol si hom volia tenir lloc per pescar damunt d’alguna de les cotitzades roquetes de la punta. Es tracta d’un fragment d’una fotografia que vam fer ben dematí; l’eixida del sol ens regalava un contrallum. En la foto sencera, que podeu observar al capdavall d’aquesta entrada, s’hi veia la gent que, també pescant, esperava que algú es cansara per poder ocupar la roca i, amb llargues canyes, pescar ‘al suret’. Passejant entre les roques hi havia molades de peix. (V. mabre)
Entrades anteriors sobre carrers i zoònims marins: Zoònims marins (A-D) amb Àngela Buj Alfara i Zoònims marins (E-L)
Vinaròs compta, a més, amb un nomenclàtor dels carrers amb informació explicativa sobre el topònim (V. infra).
MABRE Lithognathus mormyrus
Potser alguna volta ens ha sorprès la visió el parell d’aletes dorsals d’aquesta espècie de tauró. Si tenim la vista fina haurem apreciat ben bé la primera, però la segona és ben petita. També, si fem una indagació sobre què pot produir aquest lexema trobarem marraixers que són aquells pescadors que pesquen marraix i aplegarem a marraixa que no és coneguda com la femella del marraix, sinó en el sentit de maliciós. Com a substantiu, el femení, el podem trobar definit com un tipus de garrafa, però el que no apareix consignat és el sentit de pitxell, cànter o marraixó, com es coneix en algunes poblacions com Alcanar, on no hi ha el marraix peix però sí la marraixa atuell.
Me’l va donar el bisou i vaig descobrir el bisus de la mèlvera i em va deixar el cap com una baldufa. Fàcil vèiem la derivació de la melva en la mèlvera, però per a arribar a la baldufa ja hi hem hagut de pegar més voltes. Blava com la tonyina i la cavalla o el verat, a les Pitiüses hi ha qui l’ha trobat i fins a l’Atlàntic tropical l’ha fotografiat.
De Josep Pla en llegim a El que hem menjat, p. 270 i 278, en la variant nero:
El número quatre d’aquesta llista per ordre de qualitat, jo el dono al nero, peix gros, salvatge i solitari que acostuma a viure sempre en els mateixos caus roquissers abruptes. (…) Les millors sopes de peix es fan amb cap de nero, aquests caps tenen molta substància i el seu perfum és exquisit i intens. Ara, com que, de caps de nero, n’hi ha tan pocs, deixarem aquestes sopes en la pura il·lusió de l’esperit.
El mero, nero, mérou o anfós potser fou un gran rei però el seu reialme ja és a punt de finir car és una espècie en perill. Penseu doncs què hi poseu al plat, i si voleu, de bon grat, deixeu el mero a la mar i regaleu-vos, ben pensat!, un bon somriure, amb un anfós de llibre:
E nos haguem per muyler la Reyna dona Lionor per conseyl de nostres homens, quens conseylauen que pus nostre pare no hauia pus fiyl sino nos, que prenguessem muyler estan ioue, per ço car els hauian gran regart de nostra uida per raho de malauties o de metzines quens donassen. E que en totes guises uolien que hereu romangue de nos, per tal que el Regne no exis de la natura per ço quan lo comte don Sanxo, fiyl del comte de Barchinona e don Ferrando qui era nostre oncle e fo fiyl del Rey don Amfos, entenien cascu dels que fossen Reys, que iay hauien punyat en nostra ninea quan nos erem en Monso. E per aquela temor conseylaren nos que prenguessem per muyler la fiyla del Rey Namfos de Castella. E aço conseyla Nexemen Corneyl, e en ·G· de Ceruera qui eren maiors conseyls nostres, e en ·G· de Muntcada qui mori a Maylorques e daltres qui a nos no membren. E prenguemla per muyler a Agreda. Crònica de Jaume I o Llibre dels Feyts
manà a son fill N’Anfós, que anàs lla ab aquella companyia que ell preposava de menar si ell personalment hi anàs; e dix-li sa volentat e son cor, e ensenyà’l e adoctrinà’l com se degués captenir en aquell viatge.
Crònica de Bernat Desclot o Llibre del rei en Pere
E con hac presa terra en Barcelona, no em cal dir la festa que li fo feta; emperò, abans que la festa començàs, ell féu ajustar tothom als Frares Menors, e reté son deute, així de plorar con de misses e beneficis que féu dir e fer, sobre el cos del senyor rei N’Anfós, son frare. E con açò hac fet, qui durà quatre jorns, la festa se començà tan gran, que tot lo món paria que en vengués. Aquesta festa durà ben bé quinze jorns; e con aquesta festa hac durat, partí de Barcelona e anà-se’n per Lleida a Saragossa; e en casacun lloc li faïen gran festa. Mas emperò, con fo eixit de Barcelona, e’l primer lloc on anà, anà a Santes Creus, e aquí ell reté així mateix son deute al cos del senyor rei son pare, e puis tenc son camí, així con ja us he dit, a Saragossa, e lla fo la festa sens comparació la major qui anc se fos feta; e aquí pres la corona en la bona hora.
Crònica de Ramon Muntaner
En lo qual temps de la nostra nativitat, lo dit senyor rei N’Anfós, pare nostre, era infant e comte d’Urgell. (…) E l’infant En Jacme, frare seu e avoncle nostre, era primogènit del senyor rei En Jacme, e, per dret de primogenitura, devia succeir en lo Realme d’Aragó e usava com a primogènit e general procurador per tots los regnes e terres, e per tractament de matrimoni, devia pendre per muller la infanta dona Elienor, filla del rei don Ferrando de Castella, la qual per temps qui es seguí fo muller del rei N’Anfós, pare nostre. E com lo matrimoni se degués solemnisar en faç d’Esgleia entre lo dit infant En Jacme e la infanta de Castella en la vila de Gandesa, (…) e lo dit matrimoni fo complidament acabat en faç d’Esgleia, així com era estat promès per lo dit senyor rei En Jacme, que res no en fallí, sinó en aitant com lo dit infant.
Crònica de Pere el Cerimoniós
I mireu si n’és de dilecte el nom que Garsenda de Sabran, comtessa de Forcauquier, mare de Ramon Berenguer V, quan morí el pare d’aquest (Anfós II de Provença), li canvià el nom al fill pel d’Anfós.
MILANA Myliobatis aquila
Pels ports de la Plana és més conegut com a xutxo, possiblement la variant ‘xuixo’ que anota el llibre Ictionímia de Doménec Lloris, Sergi Meseguer i Lourdes Porta que tant ens aporta.
Aquesta espècie de rajada també és coneguda amb el nom d’escurçana, escurçó, ferrassa, milà, pastinaca, tòtina, caro i ullverd. Us podem dir que el carrer de la Milana va ser batejat a Vinaròs el 13 de maig del 2008. I com tot el que hi ha a la mar, també hi és a la terra i, en aquest cas, al cel us afegim un fragment d’una creença mallorquina de la milana volantina:
…el capxeringany “és l’ocell més maleit (rabiós) de tots”, te toma el capell si t’acostes al seu niu. En Mateu de ses Tanquetes(s’Horta, 1945) diu que guarden tant el seu territori que no hi deixen entrar cap classe de volatina i que, si una milana gosa entrar-hi, s’hi aferren davall l’ala i la fan fugir. J. Adrover
I el vol d’aquesta milana ens porta a recordar aquell Azarías i la seua Milana bonita! de Los santos inocentes
MOIXINA Galeus melastomus
La moixina és una rara gata moixa que podem trobar banyada. Té cosins de melanina com Sebastes, Notropis i Apol·lònia. I un parent d’origen tràgic que veurem als escenaris. Ja Espriu el presentava i no fent gaires moixines també eixia Polinices. Aferreu bé les ulleres i correu bé la cortina per no veure bastina, ni gat ver, ni fals gató, per cert, una mena de tauró.
MOLL
Què diríeu que és la part més substanciosa i més íntima d’una cosa? Doncs sí, això mateix, és el moll. Així com no hi ha moll sense os, no pot faltar-hi entre aquests peixos bons el moll. De classes en coneixem el roquer, el jueu i el cranquer. I també ens interessen els grans com el mollàs, el mollarró i el mollarràs. Dels xicotius què se’n diu? Doncs que hi ha el mollet, el molletxo, el molleu, el molló, el mollarrinoi, el mollí, el mollinoi, el mollarrí i el molliu… i és que a la mar tota cuca viu.
MÒLLERA Trisopterus minutus capelanus
Com també passa amb el moll, hi ha de fang i de roca. Ja en vam parlar a la bròtola de la mollereta, molleretxa, molleriua, mollerona i molleró i el companyó en va aclarir significació. Fins i tot a Tarragona li’n diuen mòllera bròtola. Ara direm que n’hem trobat de roquera, borda i anglesa i també de morenella. I per a la més estimada, estimbada i no timada tenim mòllera pigada.
Observem les dues fotos amb peix fresquet. Totes dues són de Barcelona; l’una amb el nom de Molleres (retolació oficial amb pèrdua accentual, a un Consum); l’altra, més espontània, afegeix la neutralització vocàlica Molleras (Mercat del Ninot). Hem de recordar que ‘Consum’ (cooperativa valenciana) retola en valencià a Barcelona mentre ho fa en castellà a casa nostra.
MORENA Muraena helena
Uiiii, que no us coga ni us mossegue la morena. És verí del bo i del fi. Ja Jaumic en parlà en l’Spill que va crear. Ja Llull la tenia a l’ull i n’advertia amb valentia la ferotge salvatgina i una morena amb serp i verinada eixia molt ben rimada:
Deena está en semblant
cant la primera· s va acostant
ab semblant possibilitat,
mas no·u fa en necessitat.
Onzena·s diu appalés:
a ton amich sies cortés.
Dotzena es d’opinió:
qui va de nits sembla layró.
Tretzena es ymaginada,
con serp morena varinada.
Aquest advertiment ens fa Ramon Llull en la Lògica del Gazzali i per no confondre d’animal la comparació, tenim l’aclariment de Jordi Rubió: «ut aliqui ymaginant piscem morenum, quare serpem assimilatur, esse totaliter venenosum.»
Una vegada més, a Dénia perden la preposició i l’article i si en comptes de carrer fóra carrera, hom podria pensar que és una qualitat del carrer. Ja ho déiem a la qualitat.
MUSSOLA Mustelus mustelus
Ja ho dèiem que tot allò que caminava i volava també nadava. Pes cel tenim es mussol i dins s’aigua sa mussola. Hi ha qui l’assembla a sa moixina pel que tenen de tauró o bé li diu caçó, ca marí o caralló. En les varietats vera i quissona, repeteix el ca a la segona. El DCVB també ens informa del reig de sabater, que es fon a la boca dels de Tortosa. Entre els habitants de la vila d’Eivissa hi ha l’apel·latiu «mussoles pudentes» per als qui viuen a dins. Els criden així els de la mar de la vila que banyats per uns reben, des del mur, «banyaculs».
NEGRET Etmopterus spinax
Si tenim lo gatet, lo llucet, lo mollet, lo rapet, l’espetet i tots los xicotets també apleguem al negret, grissot o carboner. I, amb més sentits, se’ns parla d’un noiet, d’un bolet i oliveret i si trobeu negret tindreu un tresoret. A més tenim es trotllo i amb més nom: peix de brom. Pel que fa al ‘negret’ bilingüe de la fotografia (Mercat de l’Olivar, a Palma) es correspon amb el Centrolophus niger.
ORADA Sparus aurata
La màcula daurada entre els ulls que taca l’orada li atribueix el qualificatiu i la fa també dorada i aurada, i ben prop esdevé moixarra. La denominació vinarossenca parteix a Sòl de riu amb la moixarra canareva, terme estès per les comarques catalanes del tortosí. Aquest arabisme ictionímic ha estat explicat per una metonímia amb la semblança formal afilada, aguda, de punta de llança que trobem en el mot àrab muhar.rab. La forma castellana mojarra (Diplodus vulgaris) compartiria l’ètim amb la variant catalana de l’Sparus aurata, moixarra.
En el volum 44 de la col·lecció Biblioteca Sanchis Guarner, De lexicografia valenciana, de Lluís Gimeno (1998: 310) trobem les dorades i orades vinarossenques rimades pels autors J.S. Farga Esteller i Francesc Argemí Poy:
¡Aquell goig dels esparralls,
mabres, congres i palaes,
llisses peixcades en ralls;
llussos, sarquets i dorades!
Rimes Vinarossenques, 61
Entonant-se més i més
canten, clar i fort, com los galls
al rompre l’alba:¡¡Asparralls,
com a oraes…¿qui’n vol més?
Feixet de versos, 10
Oh pou, digueu-me on sou!
Mireu què en sabeu d’aquest. En quina ermita de quin poble el trobem? Aquesta vegada anem cap al migdia.
