En arribar per primera vegada a un poble si hi ha qualque plànol de la vila m’encante i repasse els noms dels carrers per si hi trobe algun nom descriptiu o, encara millor, desconegut. Alaior (Aló, Lo), al bell centre de Menorca, prometia en aquest cartell un seguit de noms que convidaven a passejar: Ramal, es Carreró, es Vergeret, sa Bassa Roja, es Banyer, Major i Menor… i d’altres ben interessants que descobriríem després.
Recordeu que podeu ampliar les imatges menudes de les galeries
En aquesta primera galeria destaquem tres elements que expliquen d’altres imatges d’questa entrada. D’una banda la influència anglesa a l’illa s’observa també en l’adaptació dels finestrals on, a més de les persianes (que a València en diem ‘mallorquines’), la marqueteria dels vidres (amb diversos remitjos) ens recorda països de més al nord (també Galícia). Aquesta influència, potser anglesa, també la veurem en el nom d’algun carrer, com ara Berrecs.
En la segona imatge volem destacar una solució que comparteix el nom popular amb aquell que el poder (església o govern) va imposar i que s’ha mantingut com a oficial. A hores d’ara llevar el sant o aquell personatge cèlebre del poble trobaria la desaprovació d’una gran part del veïnat. Altrament, fer oficial el nom popular Es Carreró al temps que es manté l’altre calle de San Nicolás, amb la fòrmula “dedicat a...” sembla una solució a molts dels nostres carrers amb porrat, per exemple. Així doncs, amb el sant vigilant des de més amunt, Es Carreró DEDICAT A Sant Nicolau. Imagine el carrer dels Hostals a Atzeneta del Maestrat, oficialment carrer de la Puríssima, que en prendre aquesta solució (carrer dels Hostals, dedicat a la Puríssima) retindria un nom amb informació històrica del municipi (hi havia els hostals) al temps que la població sensible a la nominació eclesiàstica en mantindria la identificació. Altrament, avui ja és poca la gent que recorda els hostals i s’hi perd un trosset de la història local.
El CEL, en aquest cas Centre d’Estudis Locals S’Ull de Sol, va atendre les nostres inquietuds sobre el significat d’alguns noms de carrers. Ens hi va rebre Josep Lluís Andreu i, a més d’alguns aclariments, posteriorment ens va trametre un interessant estudi de Miquel A. Marquès Sintes Els noms dels carrers d’Alaior (1997) que, evidentment, farem servir per a la significació d’alguns dels vials que us mostrem.
Ample, Major i Menor són tres especificatius que, tal i com vam vore a carrers i qualitat, no demanen cap preposició. El carrer Ample el trobem en d’altres llocs (Barcelona, Benicarló, Godella, Palma, Reus o al mateix poble de Pep Guardiola) i s’oposa al carrer Estret (Xàbia, Càlig, Campos, Sant Llorenç de Morunys, València o aquell de Palafrugell de què ens parlava Josep Pla).
Desconeixíem el significat d’androna, que al País Valencià és sinònim d’albelló o claveguera. A les Illes troba una altre sentit: “Carreró o passadís estret entre dues cases per donar-los claror i passatge.” DCVB. A més d’aquest carrer de s’Androna d’Alaior, també a Ciutadella hi ha un carrer de ses Andrones.
El carrer de s’Arraval és una altra mostra de la combinació del nom popular -ara oficial- i la dedicatòria al personatge que batejava el carrer temps enrere, el metge Jaume Pons Serra. Sempre és interessant la ubicació del carrer que, tot sabent que ens parla dels afores d’un nucli, sovint trobem cèntric. Un cas ben singular és el Raval a Almassora; tot i que es troba fora de la Vila, nucli més antic del poble, va ser el centre urbà del segle XX. Un altre aspecte que ens interessa és el gènere que no és transparent en aquest rètol però sí en plaça de s’Arravaleta, a Maó. Si bé a Almassora, Castelló, Culla o Vistabella del Maestrat el Raval és masculí, Peníscola, Xert, Vinaròs o Alcanar mostren la Raval en els seus topònims. Vegeu els exemples a situació i orientació.
A primer cop d’ull, aquest carrer des Banyer el relacionàvem amb l’aigua; de fet, el nom al 1861 era calle del Baño. Heus ací, però, cal considerar també un assumpte de banyes. “Martí Camps, el 1977, ja nota que, tot i la descripció popular del banyer com a lloc on es tiraven les banyes dels animals sacrificats de l’antic escorxador, en tot cas s’hauria d’haver dir banyar i no banyer; a més, ell ja havia llegit el nom del carrer des Banyer en el manifest de 1748. El nom de banyer no és únic a Alaior. De fet, en Joan Riudavets Moll ens conta com as Migjorn Gran també hi ha un hort, darrera el carrer Major, que reb el nom del banyer (MARQUÈS, 1995c:64). I encara al port de Maó també es troba el mateix nom (6). En tot cas, aclarar que el topònim ja existia abans de què hi hagués l’escorxador, edifici fet a finals del segle XIX.”
Barranc no és massa freqüent a les Illes, on predomina torrent. Per això ens va copsar aquest carrer des Barranc Fosc, popularment conegut com a carrer de ses Campanes.
El primer rètol que em va demanar una imatge era del carrer de la Bassa Roja, que ben bé hagués pogut incloure dins aquella entrada Hidronímia al carrer on també hi havia el carrer de la Bassa de Xert o un atzucat de la Bassa del poble de Faura. El motiu de la nominació és que per allí hi havia una gran bassa d’aigua (Marquès).
Que Menorca va pertànyer a l’imperi britànic durant el segle XVIII és ben conegut; l’anglès hi va deixar mots com gin (coneguda és la ginebra Xoriguer), xel (de shell) per a petxina, pinxa (pilchard) per a la sardina… també topònims, com aquella llarg camí de Kane, que ens sobta als visitants. A Alaior vam trobar aquest bonic carrer des Bèrrecs, en un dels cartells sense accent i en l’altre amb accent. “Martí Camps veu l’origen del carrer des Bèrrecs, en els antics barracks o quarters de la tropa anglesa a Alaior” (Marquès).
El carrer de sa Bolla, on vam trobar un dels molins de vent amanit per a la restauració (imatge de la portera), tampoc era de bateig transparent. Vam preguntar a alguns veïns que no ens en van saber donar raó ni recordaven que s’hi practicara cap joc. En guaitar a Sant Lluís, al sud de Maó, vam trobar a un cartell informatiu en quatre llengües a l’entrada del Centre Cultural i Esportiu:
“Joc de la Bolla: És un dels jocs més populars i antics que tenien els pagesos a la part de llevant de Menorca. Hi jugaven en unes pistes cobertes o a l’aire lliure. El material que s’usava per a la pista de joc o jugacor (sic) era el sauló ben piconat per tal que les bolles rodessin ben finament. Està documentat que ja es practicava a Ciutadella l’any 1644. Antigament hi havia jugaderos per total l’illa (Alaior, Maó, es Castell, Llucmaçanes, Sant Climent, Sant Lluís, etc,.), però malauradament per diversos motius aquests locals s’han anat eliminant tots, i és precisament aquest el darrer jugadero existent a tota l’illa de Menorca”.
Més tard vam rebre l’estudi dels carrers d’Alaior: “El nom del carrer va lligat al joc de la bolla, molt extès durant el segle XVII. Martí Camps pensa que aquell seria el lloc on es jugaria al joc de la bolla a Alaior.”(Marquès)
Del carrer des Forn, “Martí Camps destaca la importància dels forns comunals, en una època on a les cases no era habitual tenir-ne un, de forn. Podem dir que a finals del segle XVIII, as Mercadal tan sols hi havia un forn públic, propietat de la universitat d’aquell poble, on els mercadalencs anaven a coure el pa.” Podeu veure també una entrada que vam dedicar als forns (alguns de Palma i València) dins De la farina al forn
Molts pobles recorden el fossar vora l’església fins que van treure fora de la població els cementeris. Sobre aquesta plaça del Fossar, que trobem vora l’església i amb la presència pètria de Jaume II, Marquès ens diu: “La plaça es va construir el 1856 quan s’urbanitzà l’antic cementeri i es van destruir els murs que circunvalaven es fossar naixent una plaça (recordem que el cementeri catòlic és construït a l’any 1834); el fossar havia estat abandonat des de feia una vintena d’anys i l’alcalde Joan Febrer Rotger, el 1856, proposa a la corporació alaiorenca reconvertir-lo en una plaça pública.”
La costa dels Frares, per la seua proximitat al convent de Sant Diego, ens feia pensar en els frares franciscans. M. Marquès, però, ens ofereix una altra possibilitat “Els nostres dubtes neixen quan llegim que frare també és una mena de columna ciclòpia que sol estar col·locada dalt un penyal, tenint present que el carrer és molt aprop de Dalt es penyals” En aquest sentit trobareu diverses imatges i explicacions dins l’article recent de Cosme Aguiló “El Cavall Bernat, el Carall Bernat i noms afins…” dins Noms-19.
El nom d’aquest asseat carrer dels Grillons ens va suggerir algun element lligat a la terra, bé es tracte de l’insecte o dels grills de cebes i pataques. En el seu estudi Marquès ofereix més possibilitats, però no hi ha cap certesa: “Al segle XVI existia el Rafal dels Grillons, topònim que més endavant donarà nom a aquesta nova zona urbana, a causa de l’aixemplament del nucli urbà. El grill és un insecte i el grilló una peça de ferro de forma semicircular i es clou passant un pern pels forats; el grilló prèn la forma galló, que és cadascuna de les porcions en què es divideix la fruita. Potser alguna d’aquestes definicions donés nom al rafal dels grillons, o alguna altra que encara avui desconeixem.” El DCVB ens ofereix encara una altra possibilitat com a ‘joc de carrer’, semblant al rescat o al nostre infantil planto. Encara, mai s’ha d’obviar la possibilitat antroponímica, hi ha el cognom Grilló.
El carrer de ses Guixes, abans calle de Barsola (com anunciava el primer rètol que hi vam trobar), també és d’aquells que han trobat la fòrmula mixta de oficialitzar el nom popular i mantindre una dedicatòria al personatge que, durant un temps i per imposició, havia batejat el carrer. I aquest Barçola va ser ‘jurat clavari’ com ens fa saber la placa. “El jurat clavari a les antigues universitats era l’encarregat de la custòdia i recepció de doblers públic, a més de cobrar els impostos i les talles; també cobrava a tots aquells que devien a la universitat. Tenia plena competència en els aspectes econòmics, fiscals i recaptatoris referits a la universitat.” (Marquès ens en parla a bastament dins l’esmentat Els noms dels carrers d’Alaior (1996)). Pel que fa a ‘guixes’ és el nom de la planta lleguminosa que, a més del bestiar, hom emprava a les cases per fer ‘farinetes’… o guixes.
Pati de sa Lluna és el poètic nom que rep el claustre del convent de Sant Diego, on no vam poder entrar. Després de passar a l’estat i més tard a mans privades va esdevindre plaça pública amb vivendes. L’estudi de Marquès ens n’explica moltes coses ” El pati de sa Lluna ha donat peu a escriure una extensa literatura sobre l’origen del seu nom. Si llegim la definició de lluna, veurem que és un lloc definit com pati obert o descobert, prou evident en el cas del pati amb les vivendes que tractam, encara que no sabem qui o que imposaria l’ús d’aquest nom. També relacionat amb aquesta definició i ús d’habitatge, dir que a l’Argentina els conventillos són una mena de blocs de vivendes amb un pati interior, a la manera del pati de sa Lluna, on els emigrants hi residien. A més a més, afegir que el nom de carrer de la lluna existeix a altres pobles com Inca, Sóller, Palma i Maó.”
De carrer Major, el més important i comunicat amb la plaça, és més difícil trobar pobles sense… Ara bé, mai no havia trobat un carrer Menor, tot i la seua lògica complementarietat. Es tracta d’un altre exemple de nom popular esdevingut oficial amb l’afegit (dedicat al Dr. Marc Martí 1531-1617, Paborde) que va batejar el carrer al 1917 (Marquès 1997).
El carrer de sa Muntanyeta, que afegiríem a l’entrada de carrers i oronímia per fer companyia a tossals, roques, plans, collados…, és proper al des Barranc Fosc i ens descriu l’orografia de la part més alta del poble.
A més del carrer Nou, també present a molts altres llocs, hi ha una plaça Nova que ja ho era (de nova) al segle XVIII. La façana d’aquest restaurant amb cartell de poble francès, Chauvoncourt, ja valia la imatge. Sobre nou i vell podeu veure Nou i vell a la toponímia (I) i Nou i vell a la toponímia (II)
El carrer de ses Novies era, com ens diu Marquès “lloc per on havien de passar les nuvies per anar a l’església, nom traduït literalment al castellà el 1861 com a Calle de las novias; el 1495 i el 1547 sabem que ja existia aquest carrer amb el nom de ses nuvies.” El canvi vocàlic i accentual ens crida l’atenció i, en consultar el DCVB ens adonem que el nuví o nuvia és aquell del mateix dia del casament o de la lluna de mel.
El carrer de ses Parres (ja al XV) fa referència als ceps i és un altre exemple de carrer ‘dedicat’
Pla d’en Borràs. Aquest replà o replaceta (Placita d’En Borràs al Maps) acull diversos carrers en pendent i equivaldria a replanell dels carrers de Baixamar, des Vegeret, sa costa de l’Església i es Carreró.
Del carrer des Porrassar Vell (el des Porrassar Nou ix de la plaça Nova) volem destacar el sentit del col·lectiu ‘porrassar’ com a lloc de porrasses, cebes porrases, porrassins o gamons, entre d’altres (Asphodelus aestivus) que sol batejar algunes partides de terme (el Porrassar, Culla). En la imatge gran veiem les ovelles menorquines entre porrasses florides.
Carrer de sa Presó: “Citat com Carrer de sa presó el 1818, el 1824 canviara el seu nom pel de Carrer Verd i el 1861 seria traduït pel de calle Verde, conegut popularment així per les herbes que allà neixien. L’antic edifici de la presó d’Alaior va ser acabat de destruir el 1906; les obres van servir per a construir-hi la nova estació telegràfica, edifici que anteriorment es trobava al carrer de s’Arraval.” (Marquès 1997)
De la plaça del Ramal, a banda de l’amplària i el rètol, ens va cridar el nom i, efectivament, només era un ramal com a braç d’un altre carrer o camí. En un principi hi havia el carrer des Ramal, que ve lde la carretera, i la plaça n’ha estat un eixamplament.
Del carrer dels Retxats, Marquès-97 ens comenta la possibilitat que ens parle del ‘reixats’ de l’església. Un altre dels exemples que permet el nom popular amb la dedicació a un sant-a o personatge.
Si a Almassora el nom popular de l’antic ajuntament és Ca la Vila, també trobem l’equivalent la Sala a Vistabella del Maestrat. En el cas d’Alaior, si bé l’entrada principal a l’ajuntament es troba al carrer Major, aquest carrer de la Sala també acompanya els seus murs; de fet, el 1824 apareix com a carrer de Darrera la Sala.
“La sala de la Vila (Maestrat) o simplement la Sala (Dénia, Vall de Gallinera, Vilajoiosa, Biar, El Pinós, Monnòver, Mall., Men.): la casa comunal, on es tenen les sessions i els despatxos de l’administració municipal.” DCVB
El convent de Sant Diego, fundat el 1628 pels franciscans d’Alaior, va tindre les portes obertes fins al 1835. Després, aculliria diversos habitatges i el seu claustre passaria a ser el Pati de sa Lluna. Sobre Diego conve llegir Sant Jaume al blog de Bibiloni Sobre Sant Diego / Sant Diego Vell no s’acaba d’aclarir si envelleixen el sant o el carrer. Mentre el carrer de Sant Diego és veí del convent, l’altre el trobem separat per una illa de cases i la costa dels Frares.
Ben curiós i eufònic ens va resultar el nom d’un bell carrer de s’Ull de Sol. No vam tardar a preguntar al veïnat pel seu significat i, molt amablement, un veí em va dir que havia de mostrar-me el motiu. En una de les cases -veieu la segona imatge- hi havia una taulellet ceràmic amb un sol que, tal i com ja li havia contat sa padrina (l’àvia) n’era el motiu del nom del carrer. Veritat és que l’orientació del carrer cap a llevant podia anunciar-nos un altre motiu, però també els petits detalls bategen, vaig pensar. Amb tot, quan vam entrar al CEL vam preguntar per aquest carrer que donava nom també a una revista local: “Anomenat així per rebre els primers raigs de sol” (Marquès,1997). La maniseta, doncs, ben bé podia ser posterior al bateig del carrer.
Ben prop de l’església trobem el carrer des Vergeret. El DCVB dedica una de les definicions als pobles de Menorca “Tros de terra relativament petit, que es rega o té molta humitat natural i on es fan arbres de prat (Maó, Alaior, Ferreries).” En aquest cas imaginem que hi havia un hort o jardí tancat.
Encara hi trobareu d’altres carrers que no vam retratar i mereixerien ser visitats i comentats, com el carrer de la Rocassa, el de Baixamar o la costa des Pou.
Volem destacar, novament, la solució adoptada per oficialitzar el nom popular i mantindre eixe altre nom (sovint del santoral). Altres pobles han optat per retolar en menut i amb un altre format els noms antics. En aquest cas, pensem que guanya el nom popular i antic.
Podeu trobar més informació al llibre
MARQUÈS SINTES, Miquel À. (1997). Els noms dels carrers d’Alaior. Monografies Alaiorenque, 6. Alaior, l’Ajuntament.
No deixeu de llegir els comentaris, amb els aclariments del toponimista i amic Cosme Aguiló
He tingut, com sempre, molt de gust de llegir-te. Moltes gràcies pel teu treball infatigable i enhorabona per la seua qualitat.
Agraït pels teus mots, Gabriel
A Xàtiva tenim un “Camí de la Bola, que potser era del mateix joc, que ningú ja no recorda.
Està a la eixida de ponent, via Augusta romana, i camí de Castella. Agustí Ventura Conejero, cronista oficial.
Gràcies, amic Jesús, per tants de textos que traspuen el teu amor pel país. Em permet d’escriure alguns comentaris que m’ha suggerit la lectura d’aquesta entrega.
Androna és un mot que a les Balears traspua menorquinitat. Com a topònim alaiorec té entrada en el Corpus de toponímia de Mascaró Pasarius en un tram, diu, del camí romà que unia Magona i Iamona. S’hi trobà un mosaic romà. On es poden veure nombroses andrones (passatges molt estrets entre cases) és a la bella ciutat siciliana d’Erice.
Crec que els ramers es repeteixen en els topònims interns dels llocs menorquins. N’és un exemple la tanca des Ramer, dins So n’Olivar (Ferreries). Igualment els ulls de sol: s’Ull de Sol, a Binissarmenya (Maó) i també a la costa de Sant Lluís. Com a topònim he sentit sempre l’anglicisme es Bèrecs, almenys a Ciutadella. Tal vegada a Alaior es pronuncia d’una altra manera.
Amb una abraçada.