Manuel Sanchis Guarner, un lingüista pel carrer

Relleu de Miquel Estellés (1992)

L’any 1981, fa quaranta anys, ens deixava Manuel Sanchis Guarner. Enguany, a més del 40é aniversari del seu traspàs, se celebra el 70é de la seua gramàtica. Des del projecte Lingüistes pel carrer, Àngela Buj Alfara (CEL) i Jesús Bernat Agut (SdO), volem sumar-nos al reconeixement de la Universitat de València i l’AVL amb el Simposi Manuel Sanchis Guarner.

Us presentem un retaule amb la totalitat dels rètols (60) que cinquanta-set pobles valencians, un del Principat i dos de les Illes han dedicat al lingüista. Unes observacions sobre aquestes plaques i la seua ubicació, algunes curiositats i les pàgines del llibre Lingüistes pel carrer, estudi i proposta didàctica dedicades a l’autor, completen una aproximació a Manuel Sanchis Guarner des de la perspectiva del reconeixement a través de la retolació de les vies urbanes.

El relleu de Miquel Estellés i Alabort, antic company i autor de més trenta medallons i relleus dedicats als nostres escriptors, ens il·lustra la portada.

 

Tal i com veiem a la gràfica “Denominacions” el nom del nostre lingüista s’acompanya de diversos atributs, com ara: escriptor, filòleg, folklorista, historiador, lingüista i professor; i tots han estat plenament justificats per les diverses disciplines que aborden el seu quefer i les seues obres.  L’altra apreciació estadística respon al fet que trobem 27 vials amb el nom sencer i 33 que només incorporen els dos cognoms.

En els exemples següents veiem la placa de l’Alcúdia de Crespins amb l’ofici de professor; Barcelona afegeix al triple atribut de “filòleg, historiador i folklorista” la ciutat i les dates de naixement i mort; també Dénia duplica els oficis amb “lingüista i historiador” i, com Barcelona, proposa la ‘i’ que uneix els cognoms i les dates. Ben curiós resulta trobar a la placa de Massanassa el nom (Manuel), ben petit i adjuntat, com si perdonara l’oblit. Encara podeu cercar, al retaule de dalt, d’altres exemples ben curiosos, com el “Manel” de Marratxí i el guionet que aplega els dos cognoms; D. Manuel, a Massamagrell, o En Sanchis, a Almenara. No vam trobar cap indicació a Crevillent, i a la Pobla del Duc sembla que el nostre professor va ésser substituït per Romualdo Soler que n’havia estat el batlle. Cal destacar Macastre (la Foia de Bunyol) que, tot i ser castellanoparlant, dedica un carrer al també folklorista (recordem Els pobles valencians parlen els uns dels altres).

Pel que fa a la ubicació dels carrers dins de cada població observem que un 54% es troben als afores: en carrers i  urbanitzacions perifèrics (producte del creixement immobiliari desaforat de la primera dècada d’aquest segle) o en ‘altres llocs’, com ara un polígon industrial (Aldaia) o en la zona marítima (Xeraco). Ben sovint trobem els carrers de Sanchis Guarner prop d’un centre d’ensenyament (Borriana, Llocnou d’en Fenollet, Manises, el Pinós, Vila-real…), o formant un camp semàntic cultural valencià; hi destaquem Bellreguard (amb els també lingüistes Ferrer Pastor i Joan Coromines) o Onda (amb Isabel-Clara Simó, Joan Fuster, Miquel Peris, Francesc Ferrer Pastor, Vicent Andrés Estellés i un carrer dels Escriptors Valencians).

A més dels 53 carrers, trobem 3 avingudes (Ontinyent, Picanya i Vinalesa) i 4 places (Borriana, el Puig, Silla i València).

Dins l’Exposició dels Lingüistes pel carrer, Manuel Sanchis Guarner, amb 60 vials, ocupa el quart lloc, després de Pompeu Fabra (271), Ramon Llull (185) i Enric Valor (84). Cal destacar, però, que l’autor de La llengua dels valencians és reconegut com a lingüista mentre l’autor de Castalla, possiblement, apareix en molts llocs no com a gramàtic sinó pel seu vessant literari.

Si observem el cromatisme general del Mapa dels lingüistes pel carrer trobarem que la unitat de la llengua no es correspon amb la presència homogènia dels seus gramàtics i lexicògrafs. Així, hom pot comprovar que al Principat predomina el blau fosc dels punts de Pompeu Fabra; a les Illes el morat de Mossén Alcover amb el blau clar de Borja Moll i al País Valencia el groc de Valor amb el roig de Sanchis. Només els quadrets blancs de Ramon Llull s’escampen per tot el domini. No trobem cap Fabra al País Valencià ni cap Valor al Principat; l’autor de la Gramàtica Valenciana (1951), però,  té carrer a la ciutat comtal, a Ciutat de Mallorca i a Marratxí. Aquesta presència respon tant al seu reconeixement científic dins la llengua catalana com al seu quefer a Mallorca. Només un altre valencià, Pere Labèrnia (Traiguera) té, a més del seu poble, carrer a Tortosa i Barcelona. La figura de Sanchis Guarner, en aquest sentit, té un paral·lelisme amb Joan Coromines, que, a més del Principat, trobem a Mallorca (Alcúdia, Artà, Marratxí i Palma) i al PV (Bellreguard i Ontinyent) i a Mossén Alcover que, a més del Principat (Banyoles, la Sénia, Tortosa, Vic i Vilanova i la Geltrú) troba un carrer, com a canonge, al Saler.

 

 

 

 

Dins l’esmentat llibre Lingüistes pel carrer, estudi i proposta didàctica trobem un ampli apartat dedicat als exercicis pràctics que podem compartir amb l’alumnat. Alguns tenen com a protagonista el nostre filòleg. Fem-ne un tast:

 

 

Publicacions creat 817

2 pensat en “Manuel Sanchis Guarner, un lingüista pel carrer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Articles Relacionats

Començar a escriure un terme de cerca al damunt i premeu enter per a la cerca. Premeu ESC per cancel·lar.

Tornar A Dalt