CRITERIS A LA RETOLACIÓ TOPONÍMICA (1) ….. Exònims (I)

No dic criteris ‘per a’, ‘de’ o ‘sobre’ la retolació; aquesta ‘a’ suggereix indeterminació, tot justament perquè hi ha absència de criteris o, millor, infinitat de criteris, sovint no lingüístics. Vacil·lació, ja ho avance, seria el fenomen que més es dona a les plaques de les vies urbanes. Anem a pams i veiem mostres diferents sobre la retolació d’exònims (noms de lloc d’altres llengües) a diversos pobles valencians; en aquesta entrada referits a aquells de fora de l’estat (en la propera parlarem de la retolació dels exònims de l’estat espanyol a les nostres comarques). 
L’estiu i la bicicleta, com deia aquella pel·lícula de Chavarri, s’adiuen prou bé per al treball de camp. En la foto de portada ja trobem el què i el com. Malta és un estat europeu que, junt a d’altres estats mediterranis, mereix un carrer a la partida de la Serratella (Borriana). L’absència de preposició, fet habitual com veurem en molts dels exemples, ens podria fer suposar algun tret del carrer, potser un color. Recordem l’entrada Carrers 14 la qualitat,
on veiem que en parlar de les característiques d’un carrer prescindim, evidentment, de la preposició (carrer Ample, Llarg, Fosc, Estret, Blanc…); l’hem d’escriure, però, en la resta de retolacions, encara que es perda en la parla col·loquial; per tant, carrer de Malta.

Borriana, París i Londres A una dotzena de quilòmetres de casa hi ha una nova urbanització que ha escombrat l’antiga toponímia (no hi ha cap avinguda de les Novenes de Calatrava, per exemple) i hom ha optat per rebatejar els nous carrers amb un camp semàntic: capitals europees. En diverses ocasions hem parlat de l’opció del camp semàntic quan s’esgota la possibilitat d’aprofitar la toponímia que soterra l’asfalt (séquies, fonts, alqueries, caminets…). El camp triat a Borriana té en la frase universal, això sí, una certa motivació. Al maps de Google podem veure el resultat, i qualsevol podria pensar que no cal eixir de casa per veure com es retolen els carrers. Res més lluny de la realitat; cal anar-hi, cal examinar la retolació tal i com apareix al carrer, perquè és el referent que hom constata, aquell que ens fa creure i assegurar que “s’escriu així”.

Així, doncs, en aquesta urbanització que també llueix algunes mostres interessants d’arquitectura, trobem tres avingudes; una dedicada a la Unió Europea, una altra a París i una tercera a Londres, pobles, com sabem, de categoria semblant a Borriana. Roma, Madrid, Hèlsinki, Tallinn, Brussel·les, Berlín, Praga, Riga , Nicòsia i Atenes es reparteixen els carrers amb els topònims escrits correctament, tret de la Haia (amb y “donde las haya”). Això sí, tots els rètols prescindeixen de la preposició de.

El desgavell de la bombolla immobiliària i la urbanitis que se’n derivava va fer aparèixer nombroses planificacions que no han arribat, a hores d’ara, a materialitzar les obres que prometien. Si a Borriana vam trobar que hi ha un 20% de sòl amb edificacions, l’exemple de Cabanes, veí de la Torre de la Sal, no hi arriba. Tret del carrer d’Alemanya, la resta de la urbanització resta buida i abandonada. Els vials que trobem al maps amb el camp semàntic dels estats europeus no tenen, en visitar l’espai, cap rètol posat. No podem, doncs, trobar el criteri que hi empren.
Més desert i abandonat encara trobem Belcaire Sud, a Moncofa, un PAI que sobre el maps apareix retolat amb noms d’estats europeus i on la retolació proposada i aprovada (2006) respon a una forma híbrida, genèric en valencià i específic en castellà. Així trobem: avingudes de Francia o de Suecia i carrers de Bélgica, Alemania, Suiza, Reino Unido, Luxemburgo o Rumania. No hem pogut, però, contrastar-ho amb la realitat, absent de rètols.

La circumval·lació de Vila-real. Ja us avancem que, en general, la retolació dels carrers a Vila-real es troba normalitzada pel que fa a la llengua. Sobre la normativització sabem de la preocupació i seguiment que en fan els tècnics lingüístics del seu ajuntament. Amb tot, la retolació és el resultat final d’un procés que, de vegades, oblida alguns dels criteris o correccions proposades. 
En aquest cas no es tracta de cap urbanització. Els diversos exemples d’estats europeus que hi trobem (Itàlia, França, Alemanya, Bèlgica, Portugal i Grècia) conformen, si fa no fa, la circumval·lació del nucli urbà, tot partint de la motivació ceràmica d’Itàlia. Potser l’avinguda Europa trobe la causa en el somni de la Champions o la UEFA de l’equip que encara manté el nom del poble sense normalitzar. 
A banda de l’absència de preposició, també caldria accentuar Itàlia i Grècia i ‘obrir’ Bèlgica  i Còrsega, exònim que, com Milà, té altres motivacions.  Veiem com tampoc en l’accentuació hi ha un criteri únic. En la nostra llengua també cal accentuar les majúscules. 

Castelló de la Plana és el paradigma de la vacil·lació. Difícilment hom manté un criteri en dos carrers seguits. El bilingüisme arrossegat durant tants anys pel mateix topònim, Castellón/Castelló, es perpetua en la retolació dels seus carrers, de vegades al frec del ridícul, com l’exemple que adjuntem, on Gonzaléz pren l’accent on li cap. Tornem, però, als exònims i aquest camp que ens ofereix la Ciutat del Transport, polígon creuat per diferents quadres i topònims antics que gairebé han desaparegut amb l’embranzida internacional. Les grans avingudes mantenen el nom únicament en castellà Calle Francia. Sembla que la resta, en un principi, estava retolada amb ‘manhattiana’ idea. Els noms dels estats, en retolació bilingüe, han substituït els números primers. Observem, però, que el criteri genèric+de+especificatiu desdoblat Carrer de Suècia / calle de Suecia, desapareix a Bèlgica i Estònia on desdoblen el genèric i l’especificatiu només mostra la forma castellana, que no exigeix l’accent. A més, a Estònia tampoc la preposició apareix amb d’. 

També l’exonímia troba la mar de rètols. Tret de l’exemple Mediterrània/Mediterrani, la resta pertany al terme de Sagunt. A l’Almardà conviuen diversos camps semàntics, com ara ciutats i estats europeus, fauna autòctona i mars. Com veiem a la imatge central també han respectat algun topònim antic, com ara els Muntanyars, amb Avinguda Muntanyars, al costat de l’Avinguda Europa, hiperònim d’un dels camps semàntics. Ens interessa, especialment, el cas de la/el mar que mostra diversos exemples i la vacil·lació en la presència o absència d’article i preposició (Carrer Mar Negre / Carrer de la Mar Negra). Tot i que, tant el DIEC2 com el DNV, admeten els dos gèneres per a ‘mar’, l’ús tradicional dels pobles costaners creiem va lligada al femení, tal i com ho mostren les expressions o la mateixa toponímia local: me cague en la mar, la mar de bé, mar grossa, la mar està alta, camí (de) la Mar… Potser el masculí l’hem trobat més lligat a l’estudi de mars i oceans, aprenentatge en castellà.
Ben curiosa resulta la renovació de plaques a Nules, sobre la qual tornarem en properes entrades, del rètol Avinguda Mediterrània  i el nou Avinguda del Mediterrani, a l’altre cantó del carrer. Si bé afegeix l’article i la preposició, canvia el gènere, potser per manifestar la validesa de masculí i femení, en tot cas vacil·lació que no ajuda a la normalització. 

I també trobem exònims aïllats, sense formar part de cap camp semàntic, amb motivacions diferents. 
“Quan els topònims exògens no tinguin una forma catalana d’ús històric ben consolidada, emprarem la forma en la llengua originària”, llegim als Criteris per a la toponímia d’àmbit municipal . Comissió de Toponímia de Catalunya
I així trobem molts carrer de Buenos Aires, que no coneix cap traducció. No és el cas, però, de la República de les Filipines, exemple de Moncofa. La troballa de la plaça de la Salzadella s’explica per l’any de la retolació, quan només el castellà parlava pels cantons. El carrer Nàpols sense preposició, com el de Nules i el de Moncofa, pertany a un seguit de carrers lligats a l’antiga Corona d’Aragó.
El cas d’Almassora, finalment, és ben irònic i de motivació popular. La cosa és que aquest carrer es va guanyar l’especificatiu de Venècia per les moltes inundacions provocades per les marors. Un veí, raonablement cabrejat, va proposar el nom a l’ajuntament.


OBSERVACIONS FINALS
Ens caldrà esperar per fer l’anàlisi completa i traure’n algunes conclusions. Sí que podem, però, avançar unes observacions.
1- La retolació dels carrers exigeix el treball de camp, l’observació directa, perquè les relacions d’acords municipals, el Maps o els diferents plànols i vialers no responen, sovint, a la realitat fixada als cantons o penjada d’un pal solitari. A més, allò que veu la gent pel carrer ‘va a missa’ i hom creu que és la forma correcta. Cal, per tant, analitzar els rètols físics.
2- Tot i el bon quefer de les oficines de Normalització de tants ajuntaments (assessors lingüístics reals), els canvis de governs, els criteris de cada regidor i el nul seguiment de l’obra final fan que apareguen contradiccions en la retolació viària de cada poble.
3- Per tant, els criteris no sols són diferents segons el poble; també dins de cada poble compta el moment (espai i temps).
4- Les vacil·lacions de tipus lingüístic observades fins ara són:
-absència/presència de preposició
– amb article o sense?
– exònims adaptats o formes castellanes
– bilingüisme dels genèrics i/o dels especificatius


No cal ser molt espavilat per concloure que ens aniria bé uns Criteris per a la toponímia d’àmbit municipal. Tampoc som tan innocents per saber que el compliment de la Constitución només interessa algunes vegades i que allò de la col·laboració entre comunidades autónomas es desatén per principi institucional. Caldria, doncs, fer una manual a l’ús amb exemples d’ací.