La vida no es la que uno vivió sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla.
Aquesta frase de l’autor de Cien años de soledad davalla esglaonada per una de les façanes de la biblioteca del barri de Sant Martí, a Barcelona. I és veritat que, a mesura que passen els anys, el relat s’incorpora a la vida i el record s’amara de veritats que van ser i d’altres que potser no… i tot és vida. Amb tot, no deixa de ser també una sentència sobre la literatura autobiogràfica i sobre si allò que hom conta és la veritat d’allò que va passar. El record, sovint, és més veritat que la vida mateixa perquè el somni, el fracàs, el desig… també és viscut.
Bé, val a dir que no preteníem dissertar sobre ficció i realitat o si hom sempre “mulla la ploma dins el cor esbatanat”, com deia Salvat Papasseit. Altrament, preteníem mostrar un espai relativament nou -inaugurat al maig de 2022- que ens fa somiar que el paper encara es viu i que hi ha espais per tornar a enamorar-se dels mots. Evidentment, l’espai importa… els espais importen. Aquesta biblioteca multimpremiada ens regala sales, salons i saletes; cadires, butaques i engronxadors; taules, tauletes i taulells; terrasses, escales, fusta i vidre… i un grapat de prestatges! També hi ha una emissora, amb el joc d’aquell poble i les ones de la ràdio: Maconda.
Una informació més detallada sobre la biblioteca i l’equip que la va dissenyar la trobem ací; nosaltres només us mostrem un seguit d’imatges (pitgeu per ampliar-les) que ens conviden a visitar-la. Aneu-hi!
En la meva darrera visita a Barcelona volia anar-hi, però em varen dir que hi havia molts (massa) visitants! …
No, Mariona. Hi havia molts usuaris però es podia voltar per tot igualment.