Podeu, sense més, observar la imatge i imaginar el que hi passa i interpretar el títol, “Una imatge i dos mons”. Després, si us fa, llegiu el que hi vaig veure:
Hi ha l’església amb el cor de fusta i els pilars adossats sense volta que mantenir; hi ha el carrer que entra dins l’oratori, sense genuflexions, a pas ràpid; i el terra de la capella no guarda antics nobles ni bisbes atipats, ara hi ha lloses modernes i metàl·liques que amaguen clavegueres, aigües potabilitzades i fils de variadíssima telefonia. D’un fanal de fora penja una injusta balança de dins, obra d’art. I dalt del cor i a la vora del cel de vidre guaiten dues balconades amb persianes morades i plantes infidels que festegen el carrer, embolicades amb la veïna barana del cor. I de la seua fusta penja un cartell ttip del PITT, aparador de llenceria femenina, que no desfila litúrgicament com aquella Roma de Fellini. Món profà i antic espai religiós, agermanats per l’art d’una sala i acomboiats pel pas de la gent.
Els espills, els reflexos dels vidres ens aporten sovint una distorsió de la realitat, de vegades un paral·lelisme visual i amb menys feqüència, com en aquest cas, un contrast, si es vol paradoxal. Fotografiem l’interior de l’oratori de Sant Feliu a través del finestral del carrer homònim. Va ser construït al segle XIII, poc després de la Conquesta. Hi destaca el portal, ja d’estil renaixentista. Avui, però, és una galeria d’art veïna d’altres que fan del carrer Sant Feliu un aparador artístic de capital germànic. El que hi trobem són diverses peces (com la balança diluïda en la imatge) de l’artista xilena Sandra Vásquez de la Horra. Curiosament, com si sospités que des de fora feiem l’espieta, l’exposició s’anomena El ojo interior i en clicar aquest enllaç podreu veure-hi la mostra i l’espai. Fora i dins, antigor i actualitat, profà i religiós… mons veïns!
