FOTÒGRAFS FOTOGRAFIATS A MADRID, EL RETIRO

En l’anterior entrada, FOTÒGRAFS FOTOGRAFIATS a Barcelona, fèiem constar el nostre rebuig a l’article 155 i apuntàvem alguns articles de la Constitució del 78 que s’obvien sense cap reivindicació. En aquesta ocasió volem mostrar unes imatges sobre FOTÒGRAFS FOTOGRAFIATS a Madrid, a el Retiro. Potser ha estat la identificació de Madrid amb el Gobierno, amb el PP, amb la prepotència, amb presons i tribunals, amb els retalls que patim els catalanoparlants i amb tantes coses negatives, que oblidem que hi viuen milers i milers de persones que s’estimen també la llibertat, que entenen la plurinacionalitat de l’estat i saben del plurilingüisme. Potser els tòpics maten el diàleg. Madrid no és el Gobierno del PP, tot i que la sembra de centralisme que ha patit durant segles li atorga l’antipatia de molts ‘perifèrics’.
I, després d’aquesta excusa, volia parlar-vos del parc, el Retiro, com un dels indrets més adients a la captació de fotògrafs fotografiats. Si us fixeu en la imatge de portada, captada al poc d’entrar-hi, sembla estar amanida per fer un muntatge estatuari i teatral, un manenking challenge d’eixos. Al final d’aquesta entrada podreu vore la foto sencera, que no fa més que augmentar, també per a la fotografia, la presència dels mòbils, aparells que, com ara els braços o el mateix nas, ja formen part de l’ésser humà. En la segona fotografia veiem dues escenes ben lligades als temes exposats.
 
I encara més en aquesta tercera, on potser jo haja estat el ‘fotògraf fotografiat’. Fixem-nos que, a més de la fotògrafa ‘amb càmera’, veiem una família on, com ja és habitual, no parlen sinó que es fan companyia; cadascú amb el seu aparell i, oh miracle!, un és de paper.
 

Les columnes del Monumento a Alfonso XII són un lloc, espai escènic, que permet la fotografia en contrapicat. 

 
Com hagueren xalat els alumnes d’audiovisuals! Haurem de dedicar-los, per la varietat formal que van aconseguir, més d’una entrada en aquest calaix de fotògrafs fotografiats.
 
 
I és tanta la gent que aprofita aquests espais per a ‘fer-se fotos’ que, sovint, mentre captàvem una mostra, en trobàvem un altra en segon pla (fixeu-vos-hi).

 
 
 
 

Els ‘músics pel carrer’ són un altra dèria sobre la qual caldrà tornar. En aquest cas, però, ens val per mostrar-vos un exemple de selfie melòdic.

 
 

 

Des que entrem al parc, qualsevol motiu escultòric, com aquest dedicat a Jacinto Benavente, i, més sovint, el mateix paisatge que ofereix el disseny dels seus jardins aprofita com a fons del retrat.








La casualitat fa que, de vegades, puguem trobar un cert paral·lelisme entre natura i humanitat… Com aquest tall de fitoperruqueria cerebral.

 
 
Hi ha replaces, espais que ofereixen un fons panoràmic, on la quantitat de fotògrafs i gent retratada permet jugar a endevinar qui fotografia a qui.
 
El Estanque Grande, estany que com el de Banyoles permet el rem, és un dels indrets més fotografiats del parc i no resulta difícil trobar-hi varietats formals del retrat.
Un primeríssim primer pla amb el llac de fons; un selfie per a certificar la presència… o una innovació que desconeixíem: tot un autoretrat realitzat amb un trípode i una tauleta.
 
 
I mentre les amigues cerquen un indret adient al record…

retrobem la primera fotografia amb un angle més obert… i més aparells.

 

Publicacions creat 765

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Articles Relacionats

Començar a escriure un terme de cerca al damunt i premeu enter per a la cerca. Premeu ESC per cancel·lar.

Tornar A Dalt