Carrer i església (2) Catedral-ermita (carrers 36)

Amb la coautoria d’Eugeni Perea, que ens aporta les definicions i comentaris inicials de cada mot, continuem amb les entrades dedicades a carrers que tenen el seu especificatiu lèxic relacionat amb l’església. Recordem que no tractem ara l’hagiotoponímia (allò dels sants). A la primera entrada vam exposar els carrers trobats entre Abadessa i cartoixa. Hi podeu trobar carrers i places amb el següent lèxic: 

abadessa, abadia, abat, Agustins, almoina, amargura, àngel, ànima, apòstols, ardiaca, arquebisbe, assumpció, arxipreste, Ave Maria, beat, beata, beates, beneficència, bisbat, bisbe i bisbessa, cabiscolat, call, calvari, campanar, canonge, capella, capellà, Caputxins, Caputxines, cardenal, caritat, Carme, Carmelites i cartoixa (35)

En aquesta segona entrada afegirem catedral, claustre, clergue, cloquer, col·legi, companyia, comunió, Consolació, convent, cor, creu, degà, delme, dolors, Ecce-Homo, encarnació, ermita, Esclaves, escola pia, escolania i Escolàpies. Podeu col·laborar-hi enviant-nos fotografies d’aquest lèxic, del que hem vist a l’entrada anterior o d’aquells mots que no hi hem inclòs i que sabeu relacionats amb la temàtica eclesiàstica.

I una novetat ben interessant és el Mapa dels carrers de l’església que ubica cadascun dels exemples que hi mostrem.

Catedral

Temple on hi te la seu episcopal o càtedra del bisbe i el Capítol de canonges, que regeixen les esglésies de la seva diòcesi. El seu ordinari i consueta serveixen de model a les parròquies diocesanes, si és que no en tenen de pròpies.

  • La plaça de la Catedral de Vic és davant la catedral de Sant Pere i ben prop del carrer del Cloquer, que també veiem en aquesta entrada.
  • A Barcelona, l’avinguda de la Catedral, tal i com ens informa el Nomenclàtor “Condueix a la catedral. L’actual seu gòtica començà a bastir-se l’any 1296, en temps del rei Jaume II. Al seu subsòl s’han trobat restes de l’anterior seu romànica de Ramon Berenguer el Vell i de la primitiva basílica paleocristiana.”

Claustre

Passatge cobert, d’una o dues plantes, amb mur a una banda i porticat o columnata a l’altra, que volta un pati o jardí, especialment d’un monestir, convent o catedral, que comunica
l’església amb altres dependències del recinte . Tant el teulat dels claustres catedralicis com els porxos i sopluigs baixos de santuaris i ermites ubicades al camp, sovint podien ser utilitzats per eixugar collites de qualsevol mena, fins l’època moderna, una realitat contra la qual s’alçaran els bisbes en visita pastoral al lloc decretant-ne la prohibició.

Els topònims al·lusius al nom solen fer referència a hodònims, com a Guissona, Puigcerdà, Sabadell, Tarragona, Terrassa… És nom propi, sovint precedit pel nom de Maria.

Ben prompte comptarem amb el rètol del carrer del Claustre, Tarragona.

Clergue

Persona que ha rebut ordes sagrats. El concepte pot incloure diaques, preveres, religiosos, dignitats eclesiàstiques, etc. El topònim normalment al·ludeix al carrer o casa on aquests hi viuen, a vegades en comunitat. Tenien la condició d’estament privilegiat, com la noblesa.

  • Potser caldria parlar de la calle de Clérigos perquè no vam trobar a Xàtiva cap rètol del carrer dels Clergues. Agustí Ventura, però, al seu llibre Els carrers i les partides de Xàtiva (2008). que ara fa deu anys vam presentar a Babel, ens fa saber que es tracta d’un carreró dels Capellans i que ha estat, en paraules seues, horriblement castellanitzat en ‘Clérigos’.

Cloquer

Campanar. Lloc i espai on es col·loquen les campanes per a ventar-les. No és un topònim popular o habitual en l’onomàstica, sinó un cultisme conservat en la literatura i la gogística. La major part de topònims i antropònims al·ludeixen a campanar, no pas a cloquer.

  • A Vic, però, trobem una mostra amb el carrer del Cloquer, a l’ombra del campanar.

Col·legi

Cos de persones sotmeses a un reglament comú, especialment quan viuen en una mateixa casa dedicada a l’estudi. Sovint s’empra com a sinònim de seminari conciliar o bé
d’agrupacions de clergues, com en el cas del sacre col·legi cardenalici i del col·legi apostòlic. L’onomàstica religiosa sol fe referència a la casa, carrer o serveis de l’establiment.

  • Ací col.legi funciona com a sinònim de seminari, fundat pel Patriarca Joan de Ribera a les darreries del segle XVI.

Companyia

El nom sol fer referència a un grup religiós, normalment els jesuïtes, clergues regulars revestits d’un cert grau o caràcter militar en l’acció, d’ací que l’orde s’anomeni Companyia de Jesús, fundada per Ignasi de Loiola en el segle XVI.

 

  • A Lleida vam localitzar el carrer Companyia, referit a la Companyia de Jesús (Jesuïtes), sense preposició ni article. Recordem que aquesta tipus de sintagama només troben sentit amb els carrers on s’expressa la seua qualitat: carrer Blanc, carrer Llarg, carrer Estret…, com veiem a Carrers, la qualitat.
  • A València, curiosament, hi ha el carrer Estret de la Companyia i la plaça de la Companyia, vora la Llotja.

Comunió

Recepció del sagrament eucarístic, que es pot fer sota les dues espècies de pa i vi. En un sentit general, pertinença a una comunitat de membres de l’Església. Hom parla de nens de comunió, de primera comunió… En determinades poblacions era normal veure l’escolà de la doctrina, xiquet que anava pels carrers amb una canya molt llarga recollint i conduint els nens en edat de discreció (comunió) a l’església o escola on rebre la preparació per al sagrament.

  • A Vila-real trobem aquest carrer Comunió, sense preposició ni article. Heredia-2007 ens el comenta:”El Padró de Riquesa de 1843 l’identifica com Capilla de la Comunión, pel fet d’obrir-se al carrer l’accés exterior d’aquest recinte de l’Església Major”

Consolació

  • A Almassora, com a molts pobles de la Plana, hi ha hagut un col·legi de la Consolació, popularment el col·latge de les Monges. Avui ha esdevingut residència de majors, bàsicament per a monges de l’orde. El carrer sempre ha rebut la denominació ben descriptiva d’allò que era fora del nucli antic i emmurallat, el Darremur; diferenciat d’aquell que feia de vall a llevant de la Vila, el Darremur Vell, exemples ja explicats a murs i valls. El carrer transversal que donava al pati del col·legi sí que popularment es coneixia com a carrer de les Monges i fa uns anys, tot aprofitant la santificació de Rosa Molas, esdevingué el  carrer de Santa Maria Rosa Molas. El rètol llarguíssim (tot i que hi falta el genèric “calle”) Darremur de la Hnas. de Ntra. Sra. de la Consolación, en castellà, és un acte de pleitesia de l’ajuntament d’eixe moment envers les monges, que ja tenien la santa en el carrer de la vora, sense tindre en compte l’antigor, importància històrica i popularitat del topònim “el Darremur”. Pel mateix temps van convindre afegir Santa Quitèria al popular carrer de l’Alcora, també en el tram de la Cossa.
  • A Vila-real, amb l’absència sistematitzada de la preposició i l’article trobem el carrer Ntra.Sra. de la Consolació, també veí del col·legi i d’un carrer Mare Maria Rosa Molas.

Convent

Establiment religiós on s’hi reclou una comunitat de frares o monges, normalment d’ordes mendicants. Poden ser de clausura o oberts, ubicats a l’interior dels closos urbans, contraposats als monestir, tot i que a vegades siguin sinònim.

  • Alcúdia (Mallorca) ens ofereix la primera mostra del carrer del Convent.
  • A Carlet allò que eren dues places en són ara una: plaça del Convent i de la Vila; el poder religiós i el civil.
  • El carrer del Convent de València és un petit braç del carrer Sagunt, vora el mercat de Sant Pere.
  • El carrer del Convent de Simat accedeix al Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna.
  • De la plaça del Convent de Xixona, Amand Picó ens aporta imatges i informació: “Rep el nom perquè allí està ubicat l’antic convent dels Franciscans, edificat o inaugurat el 1592 sobre una ermita dedicada a la Mare de Déu de l’Orito. Dels tres edificis o parts del convent es conserva l’església (ara dedicada a activitats culturals) i una capella annexa de mitjans segle XVIII que és la seu de l’Arxiu Històric Municipal. L’altre edifici contigu és una guarderia infantil que ocupa l’espai de la construcció on estaven ubicades les cel·les dels frares, transformada el segle passat en vivendes particulars. El carrer que desemboca en la plaça des del nucli antic es diu vulgarment “carrer Lorito” i oficialment “de la Mare de Déu de l’Orito”.
  • Carrer del Convent dels Carmelites, a València. A la cantonada del carrer d’ Alboraia, ja extramurs, trobem el convent dels Carmelites. Podeu veure Carmelites a l’entrada anterior.
  • A València, també, carrer del Convent de sant Francesc, que ocupava gran part, tant de la plaça de l’Ajuntament de València com del seu propi solar.

Cor

Devoció i festa eucarística que se celebra el segon divendres després de Corpus Christi. Promoguda per Santa Margarida Maria Alacoque, que experimentà diverses aparicions de Jesús entre 1673 i 1675 i la Beata Maria del Diví Cor, que des de Portugal difongué la devoció arreu d’Europa. La festa fou consagrada pel papa Lleó XIII. La celebració litúrgica té relació amb la pràctica ininterrompuda de la comunió durant nou primers divendres de mes. L’onomàstica referida a aquesta advocació cristològica pot fer referència a vials urbans, col·legis o residències conventuals.

  • Vila-real ens aporta un carrer Cor de Jesús que ja apareix al 1813, però Heredia-2007 ens afegeix un aspecte interessant: “A l’arrelament d’aquesta devoció cristològica i la seua inclusió al nomenclàtor urbà, potser no fora aliena la publicació de 1794 per part del pontífex Pius VI de la Butlla Auctorem fidei , on defensava el simbolisme del Cor de Jesús enfrontant-lo a les opinions dels pensadors jansenistes”
  • Alforja ens convida a parlar del seu genèric, escales. Sèrie d’esglaons des d’un nivell a un altre que permet de pujar o davallar caminant de l’un a l’altre. En singular o plural, han generat topònim i el món de la religiositat en té diversos exemples i aplicacions. Al bisbat de Girona trobem Sant Pere de l’Escala i Santa Maria d’Escales; a l’Urgell, Santa Maria d’Escaló i, al Camp de Morvedre, Escales. La denominació d’Escaladei del monestir cartoixà del Priorat, esdevé paradigma de la religiositat, atès que, seguint l’exemple de Jacob, a través d’una escala sostinguda per àngels, es permet la relació fluida entre Déu i l’home. En nivells espirituals potser menors, però tal vegada més sòlids, trobem les escales del Cor (Alforja), carrer graonat que va del Mercadal al carrer de la Font; l’escala de la Mort, un graó mal rebaixat que va trontollar i posa en perill qui el trepitja, en l’accés des de l’església al campanar parroquial de Riudoms (Baix Camp) o les escales de la Beneficència (Tarragona) o les escales d’Arbòs que ja vam incloure a l’entrada sobre els genèrics vials

 

Creu

Creu de Siurana

Instrument on Jesús fou crucificat. L’onomàstica sovint s’hi refereix en al·lusió a la creu de terme alçada vora els camins per a que la gent, en sortir o entrar de la vila, s’encomani a la divinitat pels perills que podia comportar-li el viatge. Molts carrers de les Creus ens recorden el Calvari i Viacrucis i d’altres les creus de Missió (monuments que s’alcen en ocasió de les missions populars del segles XIX i XX, com és el cas de Cambrils, entre molts altres). També hi trobarem les creus dels Improperis que al·ludeixen a la creu que duia incorporat improperis de la Passió (claus, lluna, sol, daus, corona d’espines, càntir o pitxell…) que s’exposava en els recorreguts processionals del viacrucis o del Divendres sant.

 

  • Com a creu de terme se’ns mostra el cas de la plaça de la Creu d’Aliaga a Vila-real, actualment retolada com a plaça d’Aliaga tot i que hi trobem el referent (la creu) i el bar la Creu a la plaça. Dins Els carrers de Vila-real (J. Heredia, 2007) apareix com a plaça de la Creu d’Aliaga des del 1883 “…fa referència a la creu de terme que ací es va erigir, a l’eixida de la població del Camí Real de València. José Aliaga, jurat de la vila al 1682 era el propietari de les terres que la creu ocupava inicialment”

 

  • En les altres mostres fotografiades trobem, a Barcelona, els jardins de la Creu de Pedralbes, “Espai enjardinat annex al monestir de Pedralbes, davant la creu de terme“, tal i com ens informa el Nomenclàtor de Barcelona.
  • Càlig presenta una doble retolació (l’antiga en espanyol i la nova en català) que santifica en valencià: calle de la Cruz / carrer (de la) Santa Creu.
  • Peralada té una plaça de la Creu i Pinell de Brai un carrer de la Creu.
  • Pollença, en parlar-nos d’un carrer de les Creus, equivalent al Viacrucis ens du al Calvari , com ho fa Xodos al seu carrer (de) les Creus o Vila-real amb el carrer (de les) Creus Velles; aquest calvari, però, és el més antic que hi hagué fins a les darreries del XVIII.
  • Esporles mostra un taulellet salat al carrer de sa Creu.
  • Prats de Molló ens regala una doble retolació que apunta dos sentits de la creu ja esmentats; d’una banda hi ha escostas de la Creu de Missió que entenem amb l’artigle aglutinat (les costes) costes de la Creu dels Improperis, normalitzat el referent (costes per costas). Si ampliem la primera imatge veurem al capdamunt dels graons la capelleta amb la creu.
  • A València, el carrer de la Creu, que descriu una mena d’arc per unir la plaça de l’Àngel amb la plaça de Santa Creu.
  • Carrer de la Creu Nova, a València. Som a la vora del Col.legi del Patriarca i es va edificar sobre part del barri jueu a la vora de la petita sinagoga dels Vives. Es tracta, doncs, d’una recristianització de l’espai que ocupava la plaça dels Cabrerots una mena de cementeri jueu més menut.
  • A València, també, a la plaça de la Santa Creu, la creu de ferro assenyala el solar on hi havia l’església de la Santa Creu al raval de la Moreria.
  • Xixona, ben prop del castell ens mostra aquest carrer de la Santa Creu.
  • Mislata, carrer de la Creu.
  • I a Juneda, una placa de les Tres Creus, amb l’esperança que trenque la C.

Degà

La persona amb més antiguitat dins d’una corporació. El mot pot tenir distintes significacions, segons al grup a que pertanyi. En el Capítol de la catedral ho és el canonge major; en una universitat, la persona elegida per dirigir una facultat determinada.

  • A Palma vam localitzar a la Ciutat Vella aquest carrer del Deganat. Bibiloni-2012 ens en parla “Pren el nom de la casa del degà, situada en aquest carrer. El degà és el canonge major d’una catedral, president del capítol i segona dignitat després del bisbe. Aquest carrer va dur aquest nom a partir del segle XIV. El 1862 va ser traduït per calle del Deanato, i el 31 d’octubre de 1990 recuperà la forma tradicional catalana”. En el cartellet de dalt podem llegir C. de ca’s Degà.
  • A Montblanc, el carrer del Degá, que per la seua incorrecta accentuació ja va tindre un espai dins l’entrada carrers i accent

Delme

Una desena part. Impost, pagament en fruits o diners que anualment es feia efectiu a la parròquia respecte la collita dels productors i té origen i justificació en els llibres Bíblics (Deuteronomi, Levític i Nombres). La fracció podia variar, tanmateix, i s’imposava sobre tots els beneficis agrícoles, ramaders o industrials. A Catalunya el delme sovint estava alienat o el compartien el rector i els diversos senyors del lloc. No fou fins el Trienni Liberal espanyol que es plantejà l’abolició d’aquest impost, com França ho havia fet l’any 1789, però no fou fins el 1837 que seria suprimit, juntament amb les primícies i declarat propietat de l’estat. En alguns pobles i ciutats ha restat el nom de la casa del Delme, indret on es feia efectiu l’import d’aquesta recaptació, que no sempre era l’Abadia o casa Rectoral.

  • En el cas de Palma, el carrer de la Quartereta va estar retolat -arbitràriament en opinió de G.Bibiloni (2012)- com a calle del Diezmo. Avui hi ha aquesta maniseta afegida C. d’es Deume que ens recorda l’impost. És ben interessant, però, des d’un punt de vista lingüístic la vocalització deume per delme; també la no contracció de l’article, aspecte que ja vam tractar a “Apòstrofs i contraccions pel carrer”.
  • A Gandia també hi ha un carrer del Delme, com a Foios.
  • Antoni Garcia Osuna ens explica aquest darrer i un malnom que troba lligat a ‘delmer’. “El casalot, que encara coneguí, deuria d’ésser del segle XVIII; s’enderrocà a finals dels setanta, i, a la planimetria de 1900 es rotulà com la “Casa Grande”. A l’edat mitjana, la parròquia se Foios era molt rica, d’ella depenien les vicaries de Meliana, Vinalesa i el terme de Macarella on estaven incloses les Cases de Bàrcena. Fa més de 25 anys redactí el recull de malnoms de Tavernes Blanques i em trobí amb un tal “Paco Almer”, ho prenguí per un cognom estrany i escàs, però documentat al DCVB; al cap de molts anys tinguí l’avinentesa de parlar amb el Paco en qüestió, un home major, de poques paraules i esquerp, però em donà la solució: no havia posat en marxa els meus coneixements dialectològics. Les e en sílaba inicial pretònica s’obrin – ascola, antendre,…- i la dental intervocàlica a causa de fonètica sintàctica cau- Paco Lucía vs Manuel de Lucía- es tractava, doncs, de Paco Delmer i així em contà com un dels seus rebesavis havia estat encarregat de cobrar el delme de la parròquia, malgrat que ben bé no sabia què era allò del delme. Si que he trobat documents on el cobrament dels diversos impostos i càrregues se solia donar al millor postor a un cobrador, per un preu fixe s’arrendava; així ho he vist també en el cobrament del sequiatge a la sèquia de Tormos.”

Dolors

Patiment físic que en diversos graus pot experimentar una persona, però hom parla igualment de sofriment espiritual. La moral tradicional ha escrit i predicat sobre el dolor de l’ànima i d’ací que el concepte s’apliqui indistintament a qualsevol patiment, sigui físic o psíquic: Qui té amors, té dolors, rebla el refranyer popular, amb força variables segons la comarca. No és estrany trobar-se amb topònims i antropònims que facin referència al dolor, referits al patiment que representa l’accés a ports de muntanya o al trànsit per carrers costeruts, per exemple, o bé antropònims (la Dolorosa, País Valencià) i a partides de terra, per la duresa del seu conreu. Els més abundants, però, al·ludeixen a la religiositat, com en el cas de l’advocació mariana de la Mare de Déu dels Set Dolors.

En aquestes entrades, però, òbviem l’hagiotoponímia de tants carrers amb sants i també els dedicats a la Mare de Déu, retolacions que mereixeran noves entrades.

  • A Sagunt, el carrer Atzucac dels Dolors és un atzucac del carrer dels Dolors. La duplicació del genèric ens porta al món de les tautologies en la toponímia urbana.
  • A Vic, carrer dels Dolors.

Ecce Homo

Representació de la figura de Jesús, quan Ponç Pilat el mostra al poble flagel·lat, cobert amb porpra i corona d’espines en un intent de ridiculitzar-lo i crida, Heus ací l’home (ecce homo), segons l’evangeli de Joan. Aquesta iconografia sol ser d’especial devoció i veneració en els passos o misteris processionals de la Setmana Santa. Quan algú resta extremadament masegat i ferit, se sol dir que sembla un “ecce homo”, en al·lusió al martiri de Jesús. L’onomàstica de l’Ecce Homo es troba relacionada amb la casa, lloc o carrer on es guardava el misteri propi de la Setmana Santa o bé a l’estació del viacrucis, en el recorregut figurat cap el Calvari.

  • A la Plana Baixa trobem aquests dos exemples que es pronuncien com “axiamo”:
  • Sense preposició a Borriana, carrer l’Ecce Homo. Al terme trobem també una ermita de l’Ecce Homo i diveros topònims que en prenen el nom, com el camí de l’Ecce Homo.
  • Vila-real, carrer Ecce Homo, com ja té per norma sense preposició ni article, potser responent a la parla oral. Antigament hi era el carrer de les Basses. La paret que dona suport al rètol sembla haver-li pres el sentit popular.

Encarnació

Nom propi femení. Concepte religiós segons el qual un ser heterogeni pren possessió d’un cos físic, ja sigui humà o animal. En aquest cas es refereix a l’Encarnació de Crist, la segona persona de la Santíssima Trinitat, que esdevé carn en ser concebut per una dona, Maria de Natzaret. Hi ha una datació cronològica que fa referència a l’any de l’Encarnació, nou mesos abans del naixement de Jesús. L’onomàstica el recull com a prenom i noms de lloc religiosos, bàsicament urbans o de santuaris, ermites o capelles fora murs.

  • Plaça de l’Encarnació, València. Situada a la vora del pany de ponent de la muralla al barri de Velluters

Ermita

Rupit, ermita de Santa Magdalena

Edifici, recinte de culte cristià dedicat a alguna advocació mariana, cristològica o santoral, sovint alçat fora del nucli urbà de la població, amb preferència de llocs erms o boscosos, solitaris, de camp o muntanya. A vegades el seu patronatge ultrapassa la geografia local i esdevé lloc de culte comarcal, amb la celebració de peregrinacions, trobades i aplecs de caire religiós i cívic. En molts casos disposen o han disposat de casa adjunta per estança de l’ermità, la persona que tenia cura del lloc, sovint amb terres d’horta del comú per al seu sosteniment i manutenció. Originàriament, les ermites eren un espai religiós gestionat pels veïns, d’ací que es permetessin activitats altrament no acceptades a l’església parroquial, i eren propietat del municipi, no pas de l’església. Al igual que qualsevol altre edifici eclesiàstic, l’ermita rebia el bisbe en visita pastoral, que feia aixecar acta del seu estat i serveis. Atès que les ermites sovint eren promogudes o sostingudes per famílies benestants, aquestes  podien adquirir el dret de ser-hi enterrades o d’imposar el seu patronímic en el devocionari de l’església. La literatura i la gogística han teixit un corpus força interessant sobre aquests petits temples. A totes les comarques apareixen hodònims que al·ludeixen a ermites, en genèric i a sobrenoms, com Ermità, Ermitanet…

  • Les retolacions d’Algímia d’Alfara (Carrer de L’Ermita) i Vila-real (CARRER ERMITA) ens mostren dos aspectes a considerar. D’una banda el tractament estètic, ben diferent en cada cas, i d’un altra part l’ortogràfic, ben sovint incorrecte. Sí Algímia retola l’article amb majúscula, l’absència de preposició i article (de la) caracteritzen les retolacions del poble de la Plana Baixa.
  • El carrer de l’Ermita de Sant Jaume,  a València, ens recorda l’ermita malhauradament desapareguda, pertanyia als cavallers de l’ordre de Santiago d’Uclés participants en la conquesta.
  • I Antoni Garica Osuna ens envia aquesta informació: Ací tens un oblit que pot ser computat per dos al voltant de l’ESGLÉSIA/ERMITA de Vera – com a església, massa menuda; com a ermita, massa gran; l’ermita de Vera n´és al centre de la partida de Vera i pren el nom del molí medieval propietat d’un notari amb el cognom Vera; l’ermita representa un punt equidistant de la vila d’Alboraia, el poblet de Benimaclet i l’ermergent barri de la Malva-rosa, per tant rebia una gran quantitat de feligressos, raó per la qual els valencians de l’Horta encara solem dir per referir-nos a una gran concentració de gent allò de:  “Ací hi ha més gent que en Vera”.
    T’envie les fotos del “Camino de la Iglesia de Vera” – massa lluny per arribar-hi la normalització!!!; la “Plaça de l’Ermita i Molí de Vera”; i, com quan hi ha ermita, cal un clergue: “Cal Vicari”, a uns dos-cent metres de l’ermita però ja en la partida de Calvet d’Alboraia; veritablement no és un clergue de debó però la motivació és ben clara!

Esclaves

Persona privada de llibertat. En el món eclesiàstic, religiosa que es lliura a Crist de manera total i absoluta. L’Església compta amb diverses institucions religioses amb aquest nom: Les Esclaves de Crist Rei, nascudes a Tudela (Navarra) l’any 1928, dedicades a les cases d’espiritualitat i als exercicis espirituals; a Catalunya, des de 1949 tenen cura de la Casa d’Exercicis ignasians de Sarrià (Barcelona). Les Esclaves del Diví Cor, nascudes a Coria (Andalusia) l’any 1885, dedicades a l’educació de la infància i la joventut; a Catalunya, des de 1950, són presents al barri del Guinardó (Barcelona). Esclaves de Maria Immaculada, institut creat a València el 1883 per al servei de les joves obreres; a Barcelona tenen diverses comunitats d’atenció en barris obrers. Esclaves del Sagrat Cor de Jesús, institut femení fundat a Madrid el 1877, dedicades al culte eucarístic i l’apostolat, amb establiment col·legial a Barcelona des de 1928. Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Immaculada, institució femenina creada a Màlaga l’any 1944, amb establiment obert a Girona des de 1953. Esclavitud de Nostra Senyora de la Mercè, avui coneguda com l’Obra Mercedària, és un moviment espiritual amb estatuts datats el 1615, dedicat a la cooperació per a la redempció de captius, missió pròpia dels frares de la Mercè.  Esclavitud de Sant Josep, germandat religiosa dedicada al culte i propagació devocional del pare putatiu de Jesús, establerta a Barcelona l’any 1816. Els topònims sobre esclaves solen fer referència al carrer on hi són establertes o bé a l’església o col·legi on hi treballen.

  • A Gandia hi ha aquesta avinguda de les Esclaves, òbviament en prendre el nom del col·legi de les Esclaves del Sagrat Cor de Jesús.

Escola Pia

 

  • Dalt, plaça de l’Escola Pia, a Gandia.
  • A València, plaça de les Escoles Pies, situada al carrer de Carnissers al barri de Velluters.

Escolania

Escola interna d’una església, monestir, convent o facultat on els alumnes reben una formació especialment dirigida a la música. Les escolanies són considerades com a antecessores del conservatori i actualment són adscrites al moviment Pueri Cantores. de veus blanques que acompanyen els actes litúrgics més solemnes.

  • A València, la plaça de l’Escolania de la Mare de Déu dels Desamparats té aquestes dues retolacions. En la primera un accent greu sembla reduir a 10 la selecció dels desamparats.

Escolàpies

Institució religiosa femenina que sota el nom de Filles de Maria Religioses de les Escoles Pies, fou fundat a Figueres l’any 1829, dedicades a l’ensenyament a la infància i la joventut. Es troben establertes en diversos punts de Catalunya, amb presència en els quatre continents. L’al·lusió onomàstica a aquesta institució religiosa sol referir-se a l’hodònim on hi resideixen o treballen.

  • El carrer de les Escolàpies de Gandia està dedicat, tal i com ens informa el rètol adjunt, a commemorar la canonització de la Mare Paula Montal, fundadora de l’orde i nascuda a Arenys de Mar (1799).

 

 

 

En aquesta entrada, a més de la coautoria d’Eugeni Perea, hem comptat amb les habituals col·laboracions fotogràfiques, amb alguns comentaris, de Ventura Castellvell (Barcelona), Jean Jacques Aznar (Borriana), Rafael Delgado (Gandia), Amand Picó (Xixona) i Antoni Garcia (València). Podeu, com sempre, enviar-nos opinions, comentaris, afegits o més imatges al correu jbsensegel@gmail.com

Dos llibres que hem fet servir diverses vegades i que ens donen clarícia dels carrers d’ambdues ciutats. Del primer podeu trobar una ressenya a Noms-10.

 

I ja podeu consultar el Mapa de carrers i església amb totes les localitzacions dels elements fotografiats

Publicacions creat 796

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Articles Relacionats

Començar a escriure un terme de cerca al damunt i premeu enter per a la cerca. Premeu ESC per cancel·lar.

Tornar A Dalt