FITXA TÈCNICA
TÍTOL ORIGINAL: Les choristes
ANY: 2004 PAÍS: França
DIRECCIÓ: Christophe Barratier
GUIÓ: Christophe Barratier & Philippe Lopes-Curval
MÚSICA: Bruno Coulais & Christophe Barratier
FOTOGRAFIA: Carlo Varini & Dominique Gentil
REPARTIMENT: Gérard Jugnot, François Berléand, Jean-Baptiste Maunier, Jacques Perrin, Kad Merad, Marianne Basler, Maurice Chevit, Paul Chariéras, Marie Bunel, Jean-Paul Bonnaire
PRODUCTORA: Galatée Films / Pathé Renn Productions / France 2 Cinéma / Novo Arturo Films
GÈNERE: Drama. Comèdia | Infancia. Anys 40. Col·legi & Universitat. Comèdia dramàtica. Música.
En les arts solen aparéixer obres dedicades a elogiar les mateixes arts. Una cançó d’un dels meus grups favorits, Sleeping at Last, es titula The Projectionist, “El Projeccionista”, literalment. Aquesta peça forma part d’un apartat del projecte Atlas, anomenat Light, en el que s’agrupen diverses cançons dedicades a explicar diferents interpretacions de la llum, i aquesta cançó, en concret, parla de la llum com a mitja per a transmetre històries. És una oda al cinema. Cinema Paradiso és, des del seu propi títol, una oda al cinema. Des de la fascinació plasmada en la cara de Totó en admirar les cintes fins a la recopilació d’amor amb què tanca el film, passant pel retrat d’un poble que té el cine com a nucli social. Aquest elogi endogàmic analitza l’evolució de l’Europa de la postguerra fins a l’era contemporània, al mateix temps que narra la pèrdua de comunicació entre els veïns, que van abandonar el cinema i el carrer, expulsat pels cotxes i reclosos a les seues pròpies cases per fixar-se en la televisió. Igual que la cançó de la qual he parlat abans era un exemple de tribut al cine per part de la música, Les Choristes és el cine admirant la música.
Aquesta cinta comença amb una fotografia freda i bruta, típica d’una època de pobresa extrema impactada encara pels desastres de la recent guerra mundial. A mesura que l’art va alliberant els xiquets de la inconscient i innecessària violència del fons de l’estany, la lluminositat s’apodera de l’ambient, transmetre el missatge que només la música amansa les feres. Aquestes, junt amb moltes altres pel·lícules, formen una llista d’obres dedicades a elogiar l’art, i mentre hi haja autors que estimen les arts, la llista seguirà creixent, donant-nos grans films, cançons, llibres i fins i tot videojocs. Vicent Tena (2015)
Abans de començar a comentar la pel·lícula “Les choristes”,
en el seu títol original, he de dir que aquest és un dels meus films
preferits. Com a estudiant de música, trobe que reflecteix amb total
claredat les fases de l’aprenentatge musical. A més, s’aprecia
completament l’evolució que la música provoca en aquells xiquets, roïns i
malfeiners, que canvien durant la pel·lícula i arriben a mostrar
sentiments que ni ells sabien que tenien.
però probablement si la història fóra real, molts més xiquets haurien
acabat treballant com a músics, vivint de la música o dedicant-se a ella
en el seu temps lliure. Ana Romero
El film em va agradar molt perquè conta la història d’uns xiquets que aparentment són roïns i que pareix que no van a arribar lluny perquè no tenen il·lusió per viure. En concret n’hi ha un xiquet que pareix molt agradable però que sempre intenta fer maleses. Tot canvia quan arriba un nou vigilant que provoca un canvi radical als nens. Al principi els alumnes no li fan cas fins que un dia decideix començar les classes de cor i es veu com tots tenen il·lusió, fins el mateix director els valora més i els tracta millor. Primer comencen cantant bastant malament i amb el temps i els assajos milloren, progressen molt, fins a cantar molt bé, sobretot Morangues. Ell feia els sols i cantava com un àngel, a tots els agrada com canta i fins i tot el vigilant planteja a sa mare la possibilitat d’anar al conservatori. Finalment, el xiquet va al conservatori i es converteix en un dels millors directors de música del seu temps, tot gràcies a aquell vigilant que en un principi va odiar i va voler fer li la vida impossible. Laura Navarro (2015)
L’ educació és uns dels temes importants que tracta la pel·lícula “Les choristes”. Les formes d’educar en l’internat “Fond de l’Étang” eren com el lema diu “acció, reacció”. Quan els xiquets feien una cosa que estava malament, els castigaven sense pietat fins i tot utilitzaven la violència com a recurs, i encara així no aconseguien controlar o canviar la conducta dels xiquets. Però tot comença a canviar amb l’arribada de Mathieu que s’adona que els alumnes es comporten així per la falta de comprensió i d’estima; els ajuda quan el director els castiga. Mathieu que era un professor de música creu que amb un cor aconseguirà canviar la conducta dels alumnes i per això l’organitza i s’adona del talent que tenen alguns xiquets. El professor aconseguís sense recurrir a la violència l’estima dels alumnes i canviar les seues vides, el director acaba fracassant i és expulsat de la feina. Paula Fernández (2015)
Les choristes és una pel·lícula que m’ha paregut molt interessant que et conta la vida d’uns xiquets que estan a un reformatori. El personatge que més m’ha cridat l’atenció ha sigut Pepinot. Un xiquet que espera tots els dissabtes al costat de la porta a la seua família però mai ve. Ell és un xiquet que no vol fer res, els seus pares van morir i mai tornaran. La seua vida canvia una mica quan al reformatori arriba el nou vigilant, Clément, i l’ajuda una mica. És especial amb la formació del cor on ell és l’ajudant del professor. Finalment, la vida li va donar el que ell havia demanat, que era tornar amb la seua família. I va ser un dissabte quan Clément va decidir abandonar el reformatori per tornar-se a casa, i Pepinot fa la seua maleta i li demana que el porte amb ell. Finalment Pepinot va fer realitat el seu somni. Hakima Zaitouni
