CINEMA PARADISO. Un bes al cinema

Un film tan significatiu dins el món del cinema mereix diversos comentaris que no siguen senzills resums argumentals. L’alumnat d’Imatgies, també aquest curs 2015-2016, s’ha esforçat una mica més i ens ofereix diversos aspectes. També la narració del conte de Bucay.

FITXA TÈCNICA

TÍTOL ORIGINAL: Nuovo Cinema Paradiso.

ANY: 1988. PAÍS: Italia.

DIRECCIÓ: Giuseppe Tornatore. GUIÓ: Giuseppe Tornatore.

FOTOGRAFIA: Blasco Giurato. MÚSICA:  Ennio Morricone.

REPARTIMENT: Philippe Noiret, Salvatore Cascio, Marco Leonardi, Antonella Attili, Jacques Perrin, Agnese Nano, Brigitte Fosey.

PRODUCTOR: Franco Cristaldi , Giovanna Romagnoli.

GÈNERE: Melodrama.

PREMIS:  Festival de Cannes (1989): Gran premi especial del jurat.

 Premis David de Donatello(1989): Millor banda sonora.

 Premis del cine europeu (1989): Millor actor: Philippe Noiret, Premi especial del jurat: Giuseppe Tornatore.

 Premis Globus d’Or(1990): Millor pel·lícula extrangera.

Premis Oscar (1989) Millor pel·lícula de parla no anglesa.

 Premis Cóndor de Plata(1991): Millor pel·lícula extrangera

 

En les arts solen aparéixer obres dedicades a elogiar les mateixes arts. Una cançó d’un dels meus grups favorits, Sleeping at Last, es titula The Projectionist, “El Projeccionista”, literalment. Aquesta peça forma part d’un apartat del projecte Atlas, anomenat Light, en el que s’agrupen diverses cançons dedicades a explicar diferents interpretacions de la llum, i aquesta cançó, en concret, parla de la llum com a mitja per a transmetre històries. És una oda al cinema. Cinema Paradiso és, des del seu propi títol, una oda al cinema. Des de la fascinació plasmada en la cara de Totó en admirar les cintes fins a la recopilació d’amor amb què tanca el film, passant pel retrat d’un poble que té el cine com a nucli social. Aquest elogi endogàmic analitza l’evolució de l’Europa de la postguerra fins a l’era contemporània, al mateix temps que narra la pèrdua de comunicació entre els veïns, que van abandonar el cinema i el carrer, expulsat pels cotxes i reclosos a les seues pròpies cases per fixar-se en la televisió. Igual que la cançó de la qual he parlat abans era un exemple de tribut al cine per part de la música, Les Choristes és el cine admirant la música. Aquesta cinta comença amb una fotografia freda i bruta, típica d’una època de pobresa extrema impactada encara pels desastres de la recent guerra mundial. A mesura que l’art va alliberant als xiquets de la inconscient i innecessària violència del fons de l’estany, la lluminositat s’apodera de l’ambient, transmetre el missatge que només la música amansa les feres. Aquestes, junt amb moltes altres pel·lícules, formen una llista d’obres dedicades a elogiar l’art, i mentre hi hagen autors que estimen les arts, la llista seguira creixent, donant-mos grans films, cançons, llibres i fins i tot videojocs. Vicent Tena

Conte d’Alfredo a Totó.  Ben bé mereixeria que enviareu alguns comentaris que ens el feren entenedor. Anna ens l’ha transcrit:

Una vegada un rei va celebrar una festa, van assistir les princeses més boniques del regne. Un soldat que feia la guàrdia va veure passar la filla del rei. Era la més bonica de totes, es va enamorar enseguida, però… Què podia fer un pobre soldat al costat de la filla del rei? En fi, un bon dia va aconseguir parlar-hi i li va dir que ja no podia viure sense ella.

La princesa va quedar tan impressionada per aquell sentiment tan fort que li va dir al soldat: “Si ets capaç d’esperar cent dies i cent nits a baix del meu balcó, al final seré teua”. Aleshores el sodat va esperar un dia, i dos dies, i deu, i vint… i totes les nits la princesa el mirava des del balcó, sota la pluja, la neu, amb vent… i ell sempre era allà. Els pardals se li cagaven damunt, les abelles el cruspien viu, però ell no es movia. Després de noranta dies estava terriblement cec i li lliscaven les llàgrimes dels ulls, no podia aturar-les, no li quedaven ni forces per dormir. Mentrestant la princesa continuava observant-lo.

Quan va arribar el dia noranta-nou, el soldat va agafar la cadira… i va escampar la boira! Ana Guiral


Per què creieu que ho va fer?
En el conte Alfredo narra el sorgiment del sentiment amorós a un soldat, el qual s’enamora de la filla del rei i, després de dir-li els seus sentiments, aquesta li diu que si ell és capaç d’esperar-la baix del seu balcó durant 100 nits i 100 dies seria seva, i el soldat va estar sofrint davall el balcó de la seva estimada i al cap de 99 dies se’n va anar.

Jo pense que va fer això perquè es va adonar que una persona com ella, que no era capaç de valorar el sofriment i deixar-li passar almenys un dia, no valia la pena. Per tant, podem concloure que Alfredo li narra aquest relat a Totó per tal que s’assegure que la dona a la qui estima val la pena. Daniel Tarín

 En la pel·lícula cinema paradiso apareix una seqüència en què es conta un conte del famós Jorge Bucay, un contacontes argentí.

Tot comença quan Alfredo i Totó seuen al carrer i Alfredo li intenta fer una reflexió a Totó sobre l’amor. El conte parla d’una princesa que busca un marit, però busca un marit que realment li vaja a ser fidel, la vulga i la valore. Per això posa com a condició que els pretendents han d’estar 365 dies en un mur al costat de palau, sense protecció, sense refugi. En arribar el fred els pretendents anaven desapareixent fins a quedar un. La princesa va començar a pensar en ell, va pensar que ja tenia un futur marit. Quan ja estava tot preparat, la nit 364 el jove se’n va anar. I així acaba el conte de Alfredo, ell no el va entendre però el conte realment continua: el xic se’n va a casa i la seua mare en veure’l li va dir que perquè s’havia anat i ell li va dir que era perquè va saber que era l’elegit, que tot estava preparat i encara així, la princesa, no li va evitar ni un moment de dolor. I per això la moralitat que no has de lluitar per algú que podent evitar el teu sofriment no ho fa.Laura Navarro (2015)

En aquesta pel·lícula tan plena de símbols i paral·lelismes, no podia faltar el conte reflexiu que et deixa amb la mosca darrere de l’orella. En una seqüència, ALfredo conta a Totò un popular conte, de Jorge Bucay, amb una moraleixa molt significant amb l’estat sentimental de l’adolescent en eixe moment. Ell està enamorat d’una xica, però no és correspost. La relació que té entre el protagonista del conte, és que aquest també està enamorat, però d’una princesa, la qual accepta casar-se amb aquell que siga capaç d’esperar-la durant 100 dies baix del castell.
Però, el que no comprén Alfredo, és que quan només li faltava un dia per a complir el termini, l’enamorat agafa les seues coses i s’en va, encara havent-les passat roïnes durant eixos 99 dies. Després de sentir aquesta breu història, Totó decideix actuar com el protagonista del conte i esperar a Helena, durant 100 dies, i li ho fa saber. Quan ella estiguera enamorada d’ell, només havia d’obrir la finestra de la seua habitació.
Llavors, mentre ell patia per amor, ella estava tranquil·lament a sa casa, i és aleshores quan descobreix per què el protagonista va marxar en l’últim moment, després d’haver passat la part roïna, i ja quasi havia aconseguit complir el tracte amb la princesa. I és que és en eixe moment quan els dos, tant el protagonista del conte com Totó, comprenen que no val la pena patir per una persona que, podent acabar amb el teu patiment, no ho fa.Ana Romero (2015)

              Referències cinematogràfiques
      En “Nuovo Cinema Paradiso”, com tota bona pel·lícula sobre el cinema, està plena de referències i mencions als grans clàssics de la història del cine.
      Al començament del film hi trobem al capellà del poble visualitzant la pel·lícula de Jean Renoir “Verso la Vita” del 1936 on censura un bes entre els dos protagonistes. Durant tot el període de la infantesa de Totó, podem veure com el cine projecta altres pel·lícules com “A Terra Treme” (La terra tembla) de Luchino Visconti, “Lo sceicco bianco” (El xeic blanc) de Federico Fellini
       Hi podem destacar l’escena on tot el cinema plora, especialment aquest home que se sap la pel·lícula de memòria, aquest film es diu “Catene” de Raffaello Matarazzo del 1949.
      Parlant del “Nuovo Cinema Paradiso”, la primera pel·lícula que projecten és “Ana” de Alberto Lattuada; o el primer film en color que veuen en aquest cinema, anomenat “Et Dieu… créa la femme” (I Dèu va crear la dona) de Roger Vadmin del 1956.
      Altres pel·lícules destacables poden ser “I pompieri di Viggiù” (El bomber de Viggiù), mostrada quan s’incendia el cinema; “Ulises” és el film que projecten en el Cine d’Estiu.
      En el montage final de la recopilació de besos podem veure pel·lícules com “The Gold Rush” (La quimera d’or), “Wings” (Ales), “Sullivan’s Travels” (Els viatges de Sullivan), “His Girl Friday” (‘Lluma nova’ en Espanya) , “The Outlaw” (El bandit) o “Le notti bianche” (Nits blanques). Ainhoa Vidal (2015)


Totó és un xiquet menut  a qui li agrada molt el cinema, i per això quasi sempre està amb Alfredo, el projectista del cinema. Poc a poc va aprenent moltes coses del cinema i va ajudant a portar el Cinema Paradiso. Un dia el cinema es crema i Alfredo perd la vista, durant uns anys Totó ha de portar el nou cinema. Va creixent i s’enamora d’Helena que decideix esperar fins any nou per a que ella pense si vol estar amb ell. Helena  decideix estar amb ell, però pocs mesos després  ha d’anar-se’n a una altra ciutat per motius de treball de son pare, i es veuen quan ella va al poble. Totó ha d’anar a la mili. Quan torna decideix marxar-se per a continuar fora a estudiar. Amb el temps es fa director de cinema. Una nit després de trenta anys decideix tornar al seu poble perquè ha mort Alfredo. Quan torna, tot està diferent, però el que més ha canviat ha sigut el cinema, que estava tancat i destrossat. Al final torna a Roma a continuar amb el seu treball. Javi Alarcón

  

En la pel·lícula apareixen una sèrie de paral·lelismes entre Ulisses, d’Homer, i la pel·lícula en si. Un paral·lelisme és per exemple que Alfredo és cec igual que Polifem, i un altre però en aquest cas visual és que quan Totó tira una pedra, quan estan en el cinema d’estiu, Polifem tira una pedra. Una d’elles és el que fa la mare anciana de Totó amb una peça que està teixint i que es va desfent quan ella acudeix a rebre al seu fill que arriba de Roma, exemple gràfic d’una vida pacient que sempre espera i d’una altra que necessita el seu temps per a aprendre i tornar. Que recorda el que feia Penèlope, que espera durant vint anys el retorn del seu marit de la Guerra de Troia. Per a mantenir la seua castedat davant l’absència del seu marit, aquesta idea un gran pla. Els diu als pretendents que acceptarà la desaparició d’Ulisses, amb la consegüent promesa d’un nou enllaç, quan acabe de teixir un teixit en el qual estava treballant. Per a mantenir el major temps possible aquest teixit en elaboració, procura desfer a la nit el que va crear durant el dia, i d’aquesta forma suporta els vint anys. Ximo Miralles

Els cinemes d’Almassora

El cinema Paradiso és un cinema d’un petit poble italià en el qual Alfredo se dedica a posar les pel·lícules i a tallar les escenes prohibides, en aquella època les que demanava el rector. Aquella sala era una excusa per a reunir a tota la gent del poble en un mateix lloc. La gent plorava, es reia, cridava i es relacionava en aquell cinema, ningú volia perdre’s cap pel·lícula, fins i tot hi havia qui repetien el mateix film fins saber-se-la de memòria.

En Almassora també hi va haver sales de cinema, en concret 8. Estava el Serra, Windsor, el Moderno, el Niza, el Cortijo, el Florida, el Capitol (aquestes tres darreres només d’estiu) i a l’OJE (actual Ateneu).

La primera projecció va ser el maig de 1911 en el cinema Serra, que va ser inaugurada en 1895 i va ser la primera sala en posar cine sonor. El preu d’una entrada de cine en 1953 era de 3 pessetes, uns dos cèntims d’€. A més de cinema, alguns també eren casino i teatre, com el Serra. Marina Esteve Grifo

La història de Toto i Elena és una història molt peculiar, ja que Toto es va enamorar només veure-la. Ell ho va contar a l’Alfredo i, després de temps de veure-la amagat en els cantons, filmar-la per després contemplar la seua bellesa, va decidir confessar-li a Elena que estava enamorat d’ella, però no li va correspondre eixe amor, ella li va contestar que no sentia amor per ell.

Alfredo li va contar una història d’amor a Salvatore d’un soldat i la filla del rei, la historia contava com la princesa li deia al soldat que si volia el seu amor havia d’estar cent nits davall de la seua finestra. El soldat va estar 99 nits, després va decidir que no valia la pena. Aleshores Salvatore va fer el mateix, va estar cinc mesos al davall de la seua finestra, al final va veure que ella no l’estimava i va decidir anar-se’n.

Després Elena va anar a buscar-lo i es van besar. Varen ser nòvios, però en arribar l’estiu ella se’n va haver d’anar, però una nit de pluja a l’estiu, va reaparéixer. Al temps ell es va haver d’anar a fer el servei militar, però quan va tornar va veure que ella ja no estava, tot havia acabat. Salvatore també va abandonar el poble i mai més van saber l’un de l’altre. Alberto Jiménez

En aquest film, a part de la de Salvatore, Alfredo i el cinema, també hi ha una història d’amor, però aquesta història transcorre quan Toto ja és major.
Un dia que Toto estava filmant pel carrer, sense voler ho fa a una xica que acaba d’arribar al poble i es queda desorientat. Salvatore vol conéixer-la més a fons, perquè li agrada a primera vista.
Toto es va arriman a poc a poc a ella, fins i tot fa carreres amb els seus amics per agafar l’entrepà que li cau a Elena.
Toto parla amb Alfredo perquè entretinga el cura i ell colar-se en el confessionari i confessar-li el seu amor a Elena però aquesta el rebutja.
Com que Toto ja havia sentit la història del soldat, que espera 100 dies sota la finestra de la princesa, per tindre el seu amor, ell fa el mateix i espera sota la finestra d’Elena fins que guaite per a estar amb ell, Salvatore espera fins al dia de cap d’any, i com que ella li tanca les portes va a casa a trencar tots els calendaris i en aquest moment apareix Elena i es besen. Jorge Rovira

Resum

Aquest es un film molt bonic, ja que tracta sobre la vida d’un jove productor, de totes les coses bones i roïnes que li han anat ocorrent al llarg de tota la seua vida. Hi ha molts enllaços de so i d’imatge, a més ens vol mostrar com era el cinema abans, en l’època de la postguerra, ensenyant-nos com tallaven la part de la pel·lícula on hi havia algun bes o alguna escena eròtica. Totó era un xiquet a qui li agradava molt el cine, i sempre estava demanant a Alfredo, l’operador, que el deixara ajudar-lo. Així va aconseguir, finalment, treballar com a operador en aqueix cinema, quan Alfredo es va quedar cec. Toto era molt amic d’Alfredo, i li ho contava tot, per això es desperta tanta tristesa quan s’entera que aquest mor. Gràcies a ell, Salvatore va aconseguir ser productor de cine, i encara que no visquera a casa, ell era feliç amb el seu treball, només li faltava una cosa, Elena, l’amor de la seua vida. Ens mostra també, doncs, una història d’amor no corresposta, i la tristesa que dóna el perdre algú tant important per a ell en la seua vida. Però també ens conta una bonica història d’amistat, unida per el cinema i per una bona confiança. Victor Blanch

Aquest film es molt original, perquè t’ensenya com era antigament el cinema en els pobles. La pel·lícula va de un xiquet que es diu Toto, ell va totes les dies a la cabina de projecció a vore com posa les pel·lícules el senyor Alfredo. En el cinema abans quan hi havia una escena on dos personatges s’anaven a besar, es tallava la seqüència. Un dia les pel·lícules es van pegar foc ja que abans les pel·lícules agafaven enseguida el foc, es va cremar tot el cinema Paradiso i a Alfredo el va deixar cec i Toto va agafar la cabina de projecció. També una cosa que ix molt reflectida es com desplaçaven els films d’un lloc a un altre. En conclusió es una pel·lícula molt interessant per a conèixer com era abans el cinema Andrea Caro

La relació entre Totó i Alfredo és molt important durant tota la pel·lícula. Totó és molt aficionat al cine i Alfredo era el projeccionista del cinema. Totó volia ajudar-lo i veure totes les pel·lícules que n’hi havia. Alfredo com que no tenia a ningú, va començar a estimar Salvatore (Totó) i el xiquet cada vegada més a Alfredo. Sobretot amb la seua situació, el seu pare va anar a la segona guerra mundial i allí va morir. Com l’escena en la qual Alfredo i Totó passejant en la bicicleta, on Totó pregunta com era el seu pare, i com sempre Alfredo posa eixamples del cine. Per això el xiquet necessitava una figura masculina, la va agafar de Alfredo. Aquest home es va convertir com si fóra el seu pare, i això es pot veure en tota la pel·lícula, on el xiquet volia saber el que feia i passar quasi les 24 hores amb ell al cinema. Amb tot això van establir una relació important i molt estable, fins i tot el xicotet Totó el va salvar del foc del cine. Eren inseparables. Cristina Garcia

El film comença amb el protagonista que rep una comunicació: un home del seu poble, Alfredo, ha mort, Totó comença a recordar i un flashback porta a l’espectador a la infància del protagonista. Toto de xicotet viu la postguerra i un dels seus moments preferits és quan va al cinema Paradiso, en eixe cinema treballa Alfredo posant les pel·lícules per a tot el món. En estar en una època, on el poder el tenia l’església, les pel·lícules estaven censurades i això a la gent no li agradava. Toto agafava els trossos retallats de les pel·lícules i se’ls guardava en un pot. Tot continuava igual al poble però un dia el cinema es va cremar i Alfredo es va quedar cec, Toto el va substituir ja que havia aprés d’Alfredo com manejar la màquina. Toto va anar creixent i en un moment va conèixer l’amor d’Elena però ella es va mudar i això va afectar molt a Toto. Després va anar a fer el servei militar i desprès d’acabar-lo i tornar al poble, Alfredo li diu que no torne mai al poble i que se’n vaja a ser algú a la ciutat. El flashback finalitza i Salvatore va al soterrament d’Alfredo i a l’enrunament del cinema Paradiso. Salvatore rep un rotllo amb totes les escenes retallades de totes les pel·lícules.  Alejandro Ocaña


La societat
En aquesta pel·lícula podem veure com la societat d’abans no coneixia el cotxe ni es trobava a l’era del consum. A la ciutat i a la plaça era on la gent es reunia per contar coses que els ha passat i sobretot poder anar al cinema, on ells podien expressar els seus sentiments. En una part del film podem veure com en el cinema no es podia entrar sense haver pagat l’entrada. Quan tot el món estava fora l’Alfredo i Toto pensen que han de posar el reproductor del cinema fora perquè tothom pugui veure el cinema, però hi ha un problema i el reproductor es crema, i en aquest moment és on la bufanda d’Alfredo s’enganxa al reproductor i es crema el Paradiso amb Alfredo dins. Després de tot l’única persona que podia ajudar va ser un home que li va tocar la quiniela, però això no té importància si no veiem la diferència que hi ha en la plaça d’abans amb el cinema, on la plaça estava repleta de gent mentre que a la plaça d’ara podem veure que hi ha molts cotxes i el cinema és reemplaçat per un apacament. Hakima Zaitouni

Aquest film l’he vist dues vegades, i la segona vegada que l’he vista m’ ha agradat igual que la primera volta. Un dels aspectes que més impacta de la pel·lícula és quan el cinema comença a encendre’s i Totó va anar a salvar a Alfredo i quan entrava dins del cinema comença a dir: “Alfredo Alfredo”.

Un altre aspecte que m’agrada es quan la dona de Alfredo li dóna el regal que va fer per a Toto. El regal era una pel·licula que portava totes aquelles escenes que van censurar quan el era xicotet. Aquest aspecte li dona al final del film una tristor en recordar tot allò que va passar amb Alfredo. Jaime Muñoz


La major part de la pel·lícula de cinema Paradiso està rodada en la sala de cinema. Les persones que veien les pel·lícules copiaven gestos que feien els actors com el tall de mànegues. Algunes persones de tantes vegades que han vist les pel·lícules se les sabien i repetien el mateix. Quan van llevar la censura en les pel·lícules deixaven vore els besos i les escenes pujades to. En una de les seqüències de la pel·lícula, quan va eixir una escena de sexe els xiquets van començar a masturbar-se però el aposentador els va pillar. També hi ha una escena en què un home després de vore un bes en la pel·lícula es besa amb la del costat.També podem vore en la sala del cinema que hi ha prostitució. En la sala del cinema allí la gent menjava, fumava, estimava…, podríem dir que era con una segona casa. Omar Masrour

El cinema en el meu poble (Stavertsi, Bulgària)
Representava una gran atracció al principi del seu naixement. Era un centre de concentració de tot tipus de gent, que buscava diversió, contacte, negoci o simplement anava perquè es pensaven “si va tot el món he d’anar jo també”. Era majoritàriament una qüestió de moda com ho fou de diversió.
En el meu poble, només hi havia un cinema. Es troba encara en el centre del poble, però està abandonat i no representa ninguna funció, és una ruïna. Abans es feien representacions de pel·lícules, obres teatrals i altres fons de diversió. Degut al regiment comunista, que limitava l’entrada de publicitat, informació i fins i tot films. Tant que, quasi 100% de les pel·lícules que es veien en aquesta època, eren de producció nacional. Per tant, no feia falta ni doblatge ni subtitulació. En els pocs casos que algú podria fer entrar de forma traficada alguna pel·lícula d’origen estranger, es feia tal com està, sense doblar ni subtitular. Hristo Mladenchev

En aquest film està molt marcada la relació entre Alfredo i Totó, els principals personatges de la pel·lícula. A Salvatore, al que diuen Totó, li agrada molt el cinema i per això està moltes vegades en ell, amb Alfredo que és el projeccionista. Però a aquest, aquesta situació al principi no li feia gràcia i, és més, veia a Totó com una molèstia, però va passant el temps, i la seua relació va sent cada vegada més paternal.

Alfredo, que veu com li agrada a Totó el cinema i tot el treball que ell fa, vol protegir-lo d’aquesta vida. Ell pensa que el seu treball és molt solitari i no vol això per al xiquet. Però després hi ha un incendi en el cinema i és Totó qui salva a Alfredo de la mort, però aquest perd la vista. Aquest fet fa que en la reinauguració del cinema, Totó sea el nou projeccionista, gràcies a tot el que Alfredo li ha ensenyat.

Anys després Totó es fa un gran director de cinema després que Alfredo li diguera que mai tornara al poble on va créixer. Però Alfredo es mor i es quan Totó recorda tot el que ha pogut viure prop d’ell. Sandra Alarcón

Cinema paradiso és un film que narra la història d’un xicotet poble sicilià anomenat Giancaldo, la història se centra en Totó un xiquet molt despert que li encanta anar al cinema del poble, anomenat Cinema Paradiso. La gent va per a evadir-se de la realitat, a Totó li encanta anar al cinema amb els amics però el que més li agrada és anar a la sala de projecció i observar com el projectista Alfredo treballa. Totó vol ser projectista però Alfredo l’intenta persuadir contant-li que és una vida molt dura. Totó no es deixa convéncer i, després, un dia al col·legi els adults han de fer un examen per a obtindre el graduat i Alfredo li demana ajuda a Totó. Ell l’ajuda amb la condició que li ensenye l’ofici de projector. Un dia hi ha un incendi al Cinema Paradiso i Alfredo es queda cec. Un habitant del poble que era ric va reconstruir el cinema i Totó era l’encarregat del projector. Anys després s’enamora d’una jove. Ella no esta interessada per ell però ell passa tots els dies per a demostrar-li el seu amor. Després d’un temps junts Totó se n’ha d’anar a fer el servici militar. En tornar, el poble ja ha canviat i la seua novia Elena ja no hi és. Ell se sent destrossat. Després d’una llarga xarrada amb Alfredo, aquest anima a Totó a que se’n vaja del poble i no torne mai més.
En la actualitat Totó es un famós productor de cinema i rep una cridada de sa mare que diu que Alfredo ha mort. Totó va de-seguida al poble i recorda els seus temps de joventut, també rep un regal del difunt Alfredo. És un carret amb tots els retalls del petons de les peli-cules. Julen Navarro

El poble que es representa en la història, al principi està dominat per la gent, que no era molta, però es coneixien tots entre ells. A més coincideix en què en aquella època, el cinema era el centre de les vides de tos els habitants. Es passaven totes les vesprades festives a veure pel·lícules censurades per l’església, la qual manejava totes les escenes de sexe al cinema, inclús els besos.Amb el pas dels anys, el poble seguia igual però amb l’incendi del cinema, un home que li va tocar la loteria va invertir els seus diners a reparar el cinema, i es construeix el Nuovo Cinema Paradisso. Aquest cinema ja no és censurat per l’església, i passa d’estar censurat, cosa que fa que a la gent li agradi més el cinema.Anys després el cotxe i la televisió s’apoderen del poble, i comença a arribar gen de distints llocs i el cinema perd quasi tota la importància que tenia, el últim intent de no donar per perdut el cinema és posant pel·lícules eròtiques i dedicar el cinema a altre fi.Al cap de no molt més de temps el cinema va tancar i totes les persones que s’havien passat la vida en la sala del cinema van quedar totalment buits per dins sense saber que fer. Adrian Beltran

Quan Salvatore ja és un adolescent, Alfredo es posa malalt a causa de l’edat. Tant malalt que ja no pot ni alçar-se del llit.
Salvatore es torna un gran director de cine, i ara viu a Roma, en Itàlia. Sa mare li crida perquè Alfredo s’ha mort. Acudix a l’enterrament, i en acabar, la mare de Toto li dóna el regal que li ha deixat Alfredo, en exclusiva per a ell
El que va fer és ajuntar totes les escenes que estaven censurades. Les va unir totes perquè semblara un film. Ixes escenes eren les dels besos entre els protagonistes de les pel·lícules. A Toto li va fer molta il·lusió veure allò. Perquè de xicotet no li deixaven veure alló, bé, ni a ell ni a ningú. Però de vegades s’amagava per veure-les. Quan Toto era xicotet, Alfredo li va prometre que les guardaria per a quan creixi. Però tot va ser una sorpresa.
És un regal que sempre guardarà i sempre recordarà. Amin Ghammad

Quan el crida sa mare per a contar-li que Alfredo havia mort, Salvatore recorda tota la seua infància en el poble i el cinema. 

Quan Totó era menut era un gran fanàtic del cinema i li ajudava a Alfredo, que era el projeccionista. El cinema era molt important per a la societat, ja que va ser una manera de passar el temps i per això sempre s’omplia tota la sala. Abans les pel·lícules eren en blanc i negre i, com que estava controlat per l’església, havien de tallar les escenes eròtiques per què era una falta de respecte. Els talls de la censura enfadaven a la gent.

Quan es va cremar el Cinema Paradiso, va llevar la il·lusió de la gent fins que el va comprar un home que li va tocar la loteria. Aleshores, el cinema va tornar i va evolucionar. En el Nuovo Cinema Paradiso les imatges ja eren en color i van deixar les escenes eròtiques. Això va ser una revolució per a la societat. Paula Fernández

Un dels temes que mes m’ha cridat l’atenció és la importància que té la religió dins de la cultura urbana, és a dir els rectors eren els encarregats de decidir qui era el que s’havia de tallar i que es deixava dins de les pel·lícules del cine. Es dedicaven a tallar totes aquelles escenes que consideraven immorals enfront dels ulls de Déu. Aquests actes anaven des d’una prohibició de nus fins a veure amb dolents ulls un simple bes d’una parella protagonista.
 En l’actualitat la censura es presenta d’una manera molt diferent. Avui en dia la censura no es produeix tan excessivament al cine, es dóna amb més impacte en l’àmbit periodístic per motius econòmics o polítics. En l’àmbit cinematogràfic depén molt dels països, ja que en països com xina i Austràlia tenen un alt nivell de censura, en canvi en altres com espanya o Amsterdam on el nivell de censura és pràcticament inexistent. Sebastián Ramírez

Tota la pel·lícula de Cinema Paradiso gira al voltant del cinema, un cinema d’un poble xicotet d’Itàlia on totsels habitants es reuneixen per a veure les pel·lícules; riure, plorar o passar por. La base de la pel·lícula és l’amor pel cine, des del que tenen tots el habitants, el amor que té Alfredo que porta tota la vida treballant al CInema Paradiso, i el de Totó el qual des de ben xicotet ja sap que el cinema es la seua passió, ell vol treballar del que fa Alfredo però aquest li diu que ni pensar-ho, que ixca fora del poble on hi ha moltíssimes més possibilitats. Seguint el seu consell arriba a triomfar com a director. Alejandro Salvador (2015)

Alfredo en adonar-se que Salvatore hi havia filmat a una dona, li conta una història que diu:
Un home va veure a una princesa i li va dir que si s’estava 100 dies baix la seua terrassa sabria que ell realment la volia. Quan feia 99 dies se’n va anar, perquè pensava que la princesa no l’estimava si l’havia fet sofrir 99 dies.
Salvatore veu a Elena i va corrent darrere d’ella i li diu que estaria baix la seua finestra totes les nits. Va estar 5 mesos baix la seua finestra i va cansar-se d’esperar, l’endemà estava treballant i Elena va anar a buscar-lo al cinema i van besar-se. José Arjona

Publicacions creat 879

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Articles Relacionats

Començar a escriure un terme de cerca al damunt i premeu enter per a la cerca. Premeu ESC per cancel·lar.

Tornar A Dalt