Una reflexió inicial: “Una imatge val més que mil paraules”, diuen. Afegim: “Hi ha paraules que valen-volen mil imatges” Quantes imatges vol la paraula ‘amistat’, ‘bosc’, ‘amor’, ‘mar’, ‘enyor’ o ‘cel’? Val més cooperar que competir. Potser el fet que a l’ensenyament hem compartit les classes de Llengua i Literatura amb les de Mitjans Audiovisuals i, de ben segur, també la passió pel cinema ens han dut a no veure cap lluita en la comparació paraula-imatge sinó l’acoblament perfecte que, sovint, aconsegueixen totes dues. En aquests quatre llibres de narracions la imatge no val ni més ni menys… festeja amb la paraula.
Fa quinze anys vam encetar l’aventura de la publicació amb el llibre Del bes i l’absència i altres contes en paper (Savinebre ed., 2010). Va ser una autoedició que fou possible gràcies al conte “Hipnosi” (Premi de narrativa Felipe Ramis de la Vila Joiosa). El procés d’edició, impressió i enquadernació el vam registrar amb fotos i vídeos curtets que trobareu ací a la solapa del blog. L’escriptor Martí Domínguez, encantat amb el festeig del ginebre i la savina que anunciava un dels contes, en va fer alguns elogis que ens animaren a seguir escrivint.
A la meravella de portada que ens va regalar Cèsar Canós, que també va tindre cura de l’edició, vam afegir catorze fotografies nostres que acompanyaven sengles contes. Us en mostrem onze.
Només eren besos sobre els llavis de la platja era la frase que acompanyava la primera imatge, al conte “Del bes i l’absència”. Algunes imatges han inspirat una narració, com ara aquest veïnatge constant que trobem de ginebres i savines i la cita La savina neix ginebre, diuen… del relat “Història natural”. A “El psicòleg”, els anys del boom immobiliari estaven guiats per una religió de creus assimètriques, les grues. “Pedretes” ens proposava un exercici de descirpció d’un grapat d’alumnes, embadocats en veure que, una vegada mullades, no hi ha pedra vulgar, indiferent, ordinària o banal… Podeu imaginar els altres, fins i tot la darrera imatge, que tancava “Brevíssim”, microrelat que va esdevindre guió i curt fílmic amb el nom d’Ulls clucs (el trobareu a la solapa d’aquest blog).
I va vindre el segon llibre El camí i la mar i altres contes en paper (15è Premi de Narrativa Vila d’Almassora, 2020), un recull de narracions que tenien com a lligam la mar del meu poble, que vol dir aigua, roques, més grava que arena… i el bar del Maso. Si la magnífica portada de Paco Membrado ja en parlava, un grapat d’amics, amb propostes ben diverses i diferents en la tècnica i l’estil, van tindre a bé dibuixar deu de les vint narracions. Veieu, si no, la mostra:
La diversitat es fa palesa en ajuntar les deu imatges. Cadascuna, però, en acompanyar una sola narració ens explica la lectura que n’ha fet el dibuixant, possiblement diferent d’aquella que hi veu qualsevol lector. Si cada dibuix té el seu valor per l’hiperrealisme, l’assaig informàtic, el costumisme o el món del còmic, ens resulta especialment interessant l’aportació que ens hi va fer Cèsar Canòs, que va incorporar el text narratiu de “Maremar” al mateix dibuix, tot un festeig acoplat entre la paraula i la imatge. Amat Bellés, Cèsar Gargallo, J.Lluís Gunturiz, Ernest Micó, Rafel Molina, Joaquina Moragrega, Paco Membrado, Ramon Manrique i Joan Edo van ser els altres il·lustradors.
Amb Set línies sota la pluja i altres contes en paper (Onada, 2023) vam mostrar un recull de noves propostes amb algunes, com “Hipnosi”, que havien estat premiades o d’altres que, havent estat finalistes d’alguna convocatòria, s’havien publicat en diverses antologies. També vam aprofitar per reeditar el conte “Adéu parella!” que, cosa de fades, havia estat traduït al francès per un dels seus protagonistes. Cèsar Canòs, a més de la polisèmica portada, ben definidora d’alguns trets dels contes, va assolir la tasca d’il·lustrar set dels contes. Si bé al llibre van aparèixer a una sola tinta, ens va obsequiar amb aquesta meravella:
Cada làmina, amb un tractament d’un color sobre la trama dibuixada, s’acompanya d’un fragment del conte que ens il·lustra: la samarreta de “Set línies sota la pluja”, el passatge del conte “Hipnosi”, el paisatge de “Ses meves savines”, l’aeroport del relat “El somriure mullat”, la pesca nocturna del conte “De fil blanc”, el passeig diari del traduït “Adéu, parella!” o el bosc de la narració “Acompanya’m”.
En aquest darrer llibre, Quan el arbres marxen. Fitomigrants (Onada, 2025), el procés de cooperació ha estat ben literari. “Fitomigrants” va ser una narració que va viatjar primer a Canals, on va obtenir el XXXII Premi Francesc Bru de Narrativa en Valencià. Un dels personatges del llibre, Rocío Carrasca, en llegir la història hi va voler participar. Fou aleshores que va haver la proposta d’il·lustrar el conte amb una sèrie d’aquarel·les pintades per la mateixa Rocío. En ben poc de temps, potser dos mesos, comptàvem a una vintena de treballs lligats a la paraula d’aquestos arbrets que ens parlaven i emigraven. L’editorial Onada va acceptar de bon grat que les il·lustracions foren en color i en vam triar catorze. El llibret inclou una sèrie de propostes didàctiques que també proposa reflexions plàstiques sobre aquestes aquarel·les. Us en mostrem vuit de ben significatives:
I fins ací, el camí il·lustrat d’aquests quatre llibrets editats amb la cooperació, que no la competència, de la fotografia, el dibuix, el disseny o l’aquarel·la.
Sempre, però, hi ha la paraula. Com escrivia l’amic Ferran Guardiola a la contraportada del nostre primer llibre Del bes i l’absència…
“Fer literatura, escriure, és el punt intermedi entre la realitat i el desig? L’escepticisme és una fugida a o l’única perspectiva racional mirant de front la realitat? Jocs de paraules o enganys mitificats? S’escriu, es conta perquè el silenci és massa ‘retillent’ i els mots, mites d’engany, alliberen”.
El Correu de Cinctorres
Potser la imatge ens fa més plàcid l’engany
