L’any passat, allà pel juny, vam penjar una entrada dedicada a les oronetes que havien fet niu damunt d’un fanalet de casa (foto primera i enllaç).
A pesar de la brutícia que generaven, vam esperar tot l’estiu fins que, després d’haver criat quatre oronetes més, van marxar. Al remat de l’estiu ja ens parlaven i ens van avisar que tornarien. Com que no volíem aixoplugar-les dins de casa, hem posat mocadors i cintes al voltant del fanalet, per tal d’espantar-les i que es busquen un altre lloc proper.
No abandonen, però, els fils de la terrassa. Si l’any passat fer-los una fotografia costava d’allò més i sempre ens fugien, enguany, poc a poc i com si fórem amics, es deixen fer.
Tot i que saben que no poden fer el niu on el tenien, no deixen de vindre i cantar (o allò que fan) cada matí. Primer vam provar a fer-los fotos des de darrere dels vidres de la finestra (ben bé hi podríeu jugar a trobar-ne les diferències). En veure que no se n’anaven quan passàvem prop, vaig decidir arrimar-me més amb la càmera…
Fins i tot, des de baix les puc retratar… Se saben més ràpides i, tot i el rebuig que els mostrem, sembla que una certa confiança ens vam guanyar l’estiu passat.
És tot un món i un dictat de la natura açò de tornar al mateix lloc i mostrar una familiaritat que no tenien i la comprensió que, sembla, tenen. I no és estrany que ens faça reflexionar també sobre les persones que van i venen i el lloc que es fan allà dins… vora el fanalet.
