No, no és un codonyer… Efectivament, Ximo, ho has endevinat! És una servera.
No em direu, però, que no té els colors d’aquell codonyat.
Els mateixos -mira per on, Djombo- que la bandera de Senegal.
I és que avui me n’ha anat amunt, a estrenar el vostre regal!
Xe, quines fotos fa! Mireu a contrallum.
Conste que encara ixen millor, però ací les he de reduir de pes…, no en sé més.
Hi ha servera que només coneix un groc claret
I d’altres que s’acanellen vora les oliveres
Com els roures, encantats amb les savines
Mireu, sinó, aquest bosquet: el Rourar.
El Rourar és un topònim bonic en terres on parlen de rebollars
I el cirer, ja despullat, encatifa el bancal de grocs envermellits,
sufocats i avergonyits en la seua caiguda
I els més jovenets, sabedors que la tardor només és una primavera d’hivern, s’enjoien amb el roig
Gràcies a tu Jesús, la mirada nítida de la teua llengua jove s‘arrelara en nosaltres. Un bes toponímic. Ha estat un plaer (massa breu). Tot i això gràcies!Cristina
Gràcies a tu Jesús per tot el que ens regales! Carmen
Són bonics els rojos de la tardor…
Bon reportatge fotogràfic i poètic. Gràcies per compartir-lo.
Què bé obrir la finestra virtual i vore el paisatge de tardor entre Atzeneta i Xodos. Llàstima que no el puguem olorar.
M'agrada per lo bé que ho expliques.
Quin preciós poema visual, amb imatges i paraules.
Mil gràcies per les imatges i les paraules. Tot un regal… aquesta bellesa de colors!!!
Una meravella Jesús. Com saps captar la bellesa de la natura. Enric
Que bellesa multisensorial jeje. És realment fascinant que darrere la càmera hi hagen uns ulls que s´adonen de aquesta poesía de la natura. Enhorabona Mestre
Raquel 🙂