La imatge de dalt és del dia 8 de setembre, una setmana després dels aiguats que arrossegaven cotxes a les Cases d’Alcanar o que inundaven baixos de les Vil·les de Benicàssim. En un principi, desestimat el riu Millars com a causant d’aital quantitat de canyes, hom pensava que l’origen havia estat el barranc de Farja, veí de la torre de Sant Vicent (el Torreón). Massa canyes, però, per a un indret sense canyes; cada vegada pareixia més creïble que els barrancs de Vinaròs i Alcanar (des de Barbiguera i el Triador fins al riu de la Sénia, barranc de les Forques i de Sant Jaume) ens hagueren aportat un volum de material que quinze dies després encara escrivia el seu dictat sobre la platja.
Allò de la deriva litoral, de la qual hem parlat tantes vegades a les entrades de la carpeta La mar no té marges, es manifestava ara sense aportació de sediments, que es queden pel camí a gregal dels ports. Sí que ens arribaven, però, els materials que suren, espentats per la riuada mar endins i guiats pel corrent de deriva cap al sud. I no sols restes de natura cobrien l’arena; també la cultura antròpica, feta de plàstic, ornava amb els seus colors la platja. Veieu, si no, la següent paleta de colors, collida, com la imatge adjunta, després ja de les primeres replegues de canyes per part de l’ajuntament.
Potser tants colors i formes ens aporten el seu missatge i una invitació a reflexionar sobre els plàstics. De missatges, però, cap no anava dins una ampolla que ens assegurara l’origen dels materials. Vam trobar, això sí, uns caixons de procedència ebrenca: Carbonicas Marfa ens venia des de Benifallet, Batea de la Terra Alta. La reina de la corona, però, ens la va proporcionar un amic que va trobar una botella de llimonà ben graciosa: Espumosos Carmina, Casas de Alcanar. Ja no hi havia cap dubte que el riu de canyes i plàstics venia de ben amunt.
I també hi havia sabates…
i restes de mobles. Qui sap si una cadira furtada per l’aiguat d’alguna caseta de la Martinenca!
Tot i els primers dies de queixes sobre la brutícia de la platja (recordem-ne l’origen antròpic), ben prompte hi va haver diverses performances tot emprant els materials que ens havien arribat. Des de muntanyes de canyes, paranys traïdors, escultures esquemàtiques, cabanyes índies… i una escenificació final d’aquella Odissea 2001 de Kubrick que jugava, a l’inci del film, amb el futur i el passat.
Qualsevol de les fotografies podeu veure-la ampliada en prémer el cursor damunt.
