Imatgies per Jesus Bernat

IMATGIES M'he jubilat de l'ensenyament, però no de l'aprenentatge

última entrada

Del bes i l’absència… fa 10 anys.

L’any 2010, al juliol vam presentar el llibre de narracions “Del bes i l’absència i altres contes en paper“, i ho vam fer al Molí, a casa de Lola Bou i Oriol, voltats d’amics i amb la presentació a càrrec de Ferran Guardiola. Aleshores, encara faltaven uns mesos perquè encetarem aquest blog i tampoc teníem això del facebook. Avui, ni que només siga per recordar aquella expreriència literària, la magnífica portada de César Canós… i la quantitat de llibres que tinc escampats arreu de llibreries del país per no haver anat a recollir-los (he, he), us adjunte alguns documents relacionats.

No sé si eren aquestes les paraules de Ferran, però uns mesos després, al blog de Raül Pons Almassora Té Veu hi apareixia aquesta  ressenya.

DEL BES I L’ABSÈNCIA I ALTRES CONTES EN PAPER
Una ressenya de: Ferran Guardiola

Jesús Bernat era, fins ara, conegut i reconegut, per tasques i ocupacions relacionades amb el magisteri, per diverses i sentides publicacions de toponímia i cartografia, per alguna que altra exposició de fotografia… No massa sabíem de les seues dèries amb la literatura de ficció, encara que ja havia sobreeixit amb algun premi en alguna convocatòria del ram. Ara ens alegra amb un recull de contes intitulat “Del bes i l’absència i altres contes en paper”

Crida l’atenció en el títol la suma que se’n fa de la temàtica d’alguns del contes (bes i absència) i del canal triat per a la vida del conjunt: el paper. En el món actual –i en el literari més que en cap altre- ajupit davall d’internet, de les webs, dels blogs, dels books electrònics, etc. etc, es fa al títol una declaració de principis: l’acte de la lectura n’és el complement necessari del de la creació i l’autor ofereix el seu goig creat en les millors i més agradables condicions: “en paper” de tacte suau i dolç, tipus i tamany de lletra ben estudiats, una bellíssima portada “que ompli de llum i de misteri” i… unes fotos …tots reivindicats com elements fonamentals de l’acte de llegir. Gràcies.

I els contes?
Leonardo Sciascia (1921-1989), mestre d’escola a Rocalmuto i un dels més importants escriptors italians del segle passat, va començar la seua producció literària quan al llarg del curs “escolastic” havia de fer informes/memòries del seu alumnat i, no volent redactar un banal text amb el resultat de “tutto va bene”, es va decidir –i quant li ho agraim- per la narració curta com a fòrmula d’explicació i enteniment del món que li havia tocat viure.
Així els contes de Sciascia estan, de vegades, tan arrimats a la realitat –la Sicília de la màfia- més immediata, que fan dubtar al lector que es trobe davant una ficció com cal, són petites/grans “memòries” escrites amb navalleta esmolada per la insatisfacció i la ironia. En molts contes de Bernat apareix un impressió semblant: personatges insatisfets -mestres d’escola, viatgers, psicòlegs, amants… etc, enfrontats a la crua realitat sempre valenciana que envisca tots els racons de la vida d’uns personatges que volen sobreviure també mentalment i dignament.
Dels arguments dels contes, a més, s’ha de dir que alguns caminen a cavall entre el més net classicisme i els seus sentiments més universals reinterpretats a la llum del segle vint-i-u, amb personatges que senten i patixen, aprenen mentre ensenyen i viatgen. Mentre miren, veuen i s’hi fixen (quines tres accions tan diverses!), ouen el remor de tots els sorolls i de totes les músiques, fins i tot de les més esmortides paraules. I per adobar-ho els mots, els jocs de paraules, l’absurd mental sobre el/els significat/significats de les paraules, i els noms de lloc i els seus “collidors”, sinistres personatges que recerquen el sant grial per serres i collets.
Per damunt de tot, suau que no silenciosa, vola una ironia que mai és amarga, que comprén i es compresa, que de vegades allunya i sempre fa més humana i propera l’ànima de tots els personatges.
Recordaran els lectors de certa edat aquella expressió escrita a la “Cartilla Militar” que “el valor, se le supone”, per allò de que els “quintos” no l’havien demostrat en cap acció de guerra. Bernat, des d’ara, ja té escrit al mateix rengló de la “Cartilla Literària” una altra expressió: “demostrado”. Com?, quan?, on?. El llibre no és fruit de l’edició de cap editorial primerenca o madureta (Edicions Savinebre, es creació de l’autor), no ha rebut premi, ni englantina d’or, ni flor natural en cap convocatòria de concurs literari de cap falla/gaiata/foguera, grup d’amics i coneguts, de Coca-cola, d’Ibèria, d’ajuntament menut o gran, de cap Diputació!!! (Se l’ha pagada l’autor-editor), ha buscat paper, ha maquetat/ordenat/apretat/estirat/triat/fotografiat/posat bolquers/primmirat: tanmateix la impressió cal dir que és gràficament almassorina (a tot no arriba Bernat). I… ha distribuit el seu llibre. Evidentment, ho ha demostrat, dit popularment: “si en vols més, para el cabàs”. Convindria ara que els lectors posaren la seua part i, en acabar de llegir, ben segur que a les ninetes dels ulls s’hauran apegat uns mots que… us faran somiar

Des de Benicarló, també l’escriptor i activista cultural Josep San Abdón ens feia una ressenya:

JESÚS BERNAT AGUT. Del bes i l’absència. Savinebre edicions. Almassora. 2010.

Una de les poques satisfaccions que dóna aquest ofici de cronista de llibres és descobrir de tant en tant nous autors. Fa molts anys que conec Jesús Bernat, ja que vam coincidir pels passadissos de la Universitat, però desconeixia la seua afició a escriure històries, fa uns mesos, després d’uns quants lustres sense veure’ns, ens vam retrobar en la presentació d’un llibre d’un amic comú i va tenir el detall d’obsequiar-me amb aquest llibre que ara ressenyo, he de dir que en principi no em veia molt motivat a llegir-lo, quan tinc tantes lectures, suposadament interessants, en la llista d’espera, però la lectura ha estat una agradosa sorpresa, ja que la qualitat d’aquest recull de contes és superior a la de molts autors de major anomenada.
El llibre s’obri amb tres de les narracions que més m’han interessat, “Del bes i l’absència”, “Adéu, parella!” i “Plou damunt Palma”, tenen com a punt comú la presència de personatges solitaris, i l’últim compta a més amb unes belles descripcions, de ciutat de Mallorca amb un bon component líric.
Dintre del recull trobem dos narracions d’una extensió superior a les demés “El psicòleg” i “Fuga i tocata”, la primera amb una considerable càrrega crítica a la situació de l’ensenyament, l’autor és professor de Valencià a un institut de secundària, però de rebot a la situació social i política del País Valencià; el segon té un important component autobiogràfic i és un viatge pel túnel del temps resseguint els canvis en els paisatges i la gent del territori valencià.

En la resta de contes predomina un to sovint irònic i divertit, on per sota de la realitat s’amaga una altre món ocult, molt en la línia de Pere Calders a qui s’homenatja explícitament en el conte “Una veritat oculta”, però del qui es veu la petjada en moltes altres narracions.

L’espai on es desenvolupen la major part de les narracions és les comarques de La Plana i les veïnes, i també la ciutat de València, i en la major part s’albira una nostàlgia per part del narrador d’un espai perdut, per la destrucció a que ha estat sotmès el paisatge aquests darrers anys.

Un altre element molt destacat del llibre són les contínues referències a escriptors i directors de cinema, sobretot a clàssics valencians i a determinats directors molt de moda en els anys setanta i vuitanta, és tot un homenatge a aquells referents culturals que marcaren una generació, Jesús Bernat va nàixer el 1956.

Així mateix cal destacar les il·lustracions fotogràfiques del llibre, que en ocasions semblen el motiu que ha inspirat el relat.

“Del bes i l’absència” és un llibre en el que trobarem ironia, lirisme, humor, però també compromís. Jesús Bernat ha publicat aquest primer llibre ja en la maduresa de la vida, però s’adverteix anys d’ofici darrere d’aquestes narracions i la perfecta assimilació de moltes lectures, tot això contribueix a que siga una lectura  absolutament recomanable.

 

També el periòdic Mediterráneo, amb els mots de Josep Palomero ens va ressenyar El+Periód.. 

I a la Cadena SER van tindre a bé fer-nos una entrevista que podeu sentir ací

Després, en aquest blog, vam penjar un vídeo que explicava la impressió i enquadernació del llibre, recomanable ni que només siga per escoltar la música de fons.

I uns anys després adaptàvem al món de la imatge un dels contes, Brevíssim,  amb el curt Ulls clucs

Deu anys ben bé es mereixen aquest pastís! o aquest recull!

La mar d’Almassora. Model per a una unitat didàctica. La mar que tenia marges (12)

Qualsevol que hi passege se n’haurà adonat. A la mar d’Almassora tenim el privilegi de poder gaudir de les variants geològiques més nombroses i de les actuacions mediambientals més diverses i originals, fins i tot performances artístiques. Així doncs, aquesta mostra pot ser aprofitada per a la dinàmica interdisciplinar de qualsevol centre docent que vulga […]

Solsida, portell i tornar. Lèxic i toponímia. La pedra (2)

A Cosme Aguiló, exquisit pedrapiquer i excel·lent toponimista. Fa uns quants anys, quan entrevistàvem un dels informants per al treball sobre la toponímia de Vistabella, davant uns bancals solsits se’m va ocórrer lamentar el seu estat. “Més val que no haguem de tornar-les, mal senyal seria…”, va ser el comentari d’aquell home. Els masos ja […]

Començar a escriure un terme de cerca al damunt i premeu enter per a la cerca. Premeu ESC per cancel·lar.

Tornar A Dalt