En parlar de normalització lingüística als nostres alumnes sempre ens cal aclarir que la llengua és normal, que no pateix cap malaltia i que el català és capaç d’acomplir totes les tasques pròpies d’una llengua de cultura; allò que no és massa normal és l’ús que en fem i l’ús que ens deixen fer. La normalització es tractaria, doncs, d’un procés que ens porta a recuperar tots els usos socials de la nostra llengua. Una cosa tan simple i díficil, ara i ací, com viure en valencià.
Els alumnes em miren estranyats quan els comente que resulta difícil ‘viure en valencià’. Els recorde una intervenció de Vicent Pitarch dins un programa de TV3 sobre el futur del català, potser fóra al 1986, on plantejava el fet que a la nostra societat hi ha una llengua imprescindible i una llengua prescindible.
La Sociolingüística empra un seguit de conceptes i mots que semblen durs i que cal matisar, però, malgrat la contundència, són ben aclaridors: autoodi, orgull, lleialtat, prejudicis, complexos… Per llevar-li una mica de ferro i fer-los-ho entenedor els propose un seguiment d’un dia en la vida de Jaume, un almassorí que treballa a Vila-real. Avui lliura i aprofita per fer allò que no pot fer quan treballa: l’esmorzaret reposat, burocràcia i paperassa vària, un dinaret com cal, el cafetó…
Com que Jaume avui no té pressa, mentre desdejuna voldria escoltar les notícies. I heus ací que volta i volta el dial però la ràdio no li ofereix cap emissora que parle com ell. Ai, Jaume! Allò de Catalunya Ràdio o Ràdio 9 ja no hi és!
Provem amb la televisió! Com que té el Plus podrà sintonitzar TV3… Doncs no. Jaume encara rep el Plus per la parabòlica (no pel cable telefònic) i per més que cerque entre els més de cent canals no apareix TV3, ni la internacional. Pot, però, escoltar també en anglés les notícies de la BBC, d’Al-Jazeera o en francés la TV5 francesa. Ai, Jaume! Es conforma amb patir TVE i les seues notícies. I va i surt Ximo Puig parlant en valencià, però de seguida el doblen al castellà. Passa el mateix amb el saxó Àrtur Mas (jo em creia que era agut però el veuen més aviat pla). I Jaume, innocent, pensa que estaria bé que no els doblaren i que (amb uns subtítols si vols) pogueren escoltar el català a Càceres o a Palència i sentir, constitucionalmente, el patrimoni de les llengües peninsulars. La innocència el perd!
Abandona el pis. A l’ascensor hi ha un cartell que anuncia una propera Reunión de vecinos. Fa un repàs mental dels veïns que hi viuen; tots són valencianoparlants i a les reunions sempre es conversa en valencià. Fins i tot, quan vénen aquells bascos a l’estiu, insisiteixen, infructuosament -tot s’ha de dir-, que no canvien de llengua. No acaba d’entendre la raó d’aquell cartell. Ai Jaume, que n’ets d’innocent!
Passa pel quiosc; avui té temps per llegir la premsa mentre esmorza. Hi ha un munt de revistes i uns quants periòdics, cap en valencià. Recorda el Ara i el Periòdico ‘en català’ i els demana però ja no n’hi ha cap. “Només me’n porten dos i els tinc encomanats”. De sobte se l’il·lumina el rostre… Parlem d’Almassora, una publicació en valencià! Poc li dura l’alegria; la revista, de 48 pàgines només en té una en valencià (poc més d’un valuós 2%), una entrevista amb l’alcaldessa… i el nom! Jaume recorda el mestre de valencià i allò de la llengua emblemàtica.
Ben a la vora hi ha un supermercat, d’aquells grans que amb el nom recorden com en són de valencians. Se’n va directe al peix; avui farà un suquet. Un gran cartell diu PEIX a la vora de PESCADO i se n’alegra que un trosset del gran supermercat parle valencià, però s’afona en veure que aquells llobarrets de granja són ‘lubinas’, sense cap retolació bilingüe, que el lluç és ‘merluza’, el llucet ‘pescadilla’, els abadegets ‘bacaladilla’, els musclos ‘mejillones’… I recorda, una mica cabrejat, que a Barcelona, aquesta mateixa empresa valenciana retola en la nostra llengua cada caixa de peix exposada.
S’arrima a Caixalmassora, una caixa rural d’aquelles que s’ha mantingut sense fusions ni defuncions. Heus ací, però, que en valencià ja només li resta el nom i poques coses més. La pela és la pela! El web només coneix l’espanyol. El calendari de 2015, a més dels dies de la setmana i el santoral, lluïa un rètol de ‘Receptes de cuina’ i els noms dels plats eren ben nostres, ‘Col al forn’, ‘Ratjada amb salsa’… En entrar al plat, però, ja eren Ingredientes i Elaboración, amb tot l’escrit en castellà. Una variant de ‘llengua emblematicogastronòmica” que caldrà estudiar, ‘cuina fusió’ d’eixa d’ara.
Tornem al banc, que Jaume ha recollit un paperet que li contestarà a allò de “Qui és la darrera?”. Mentre espera s’aleva amb la pantalla on passen les activitats excursionistes de l’entitat, també en castellà. Una veu enllaunada l’avisa, com si fos al bingo: número veinticuatro, mesa dos. Els treballadors, això sí, l’atenen la mar de bé, i en valencià.
Posats a fer papers se’n va cap a l’ajuntament, però abans hi telefona per allò de saber on cal anar. Ha llamado al ayuntamineto de Almassora. Si conoce la extensión… Segurament, voltarà les quatre fanecades, la seua ‘extensión’, però se li’n van les ganes en escoltar també el seu ajuntament parlar com si no fóra del poble.
Guaita a l’ambulatori i, efectivament, el ‘directori’ està tot en valencià, però el tauler d’anuncis, reblert de paperets amb desenes d’indicacions, només té el castellà com a llengua vehicular. El valencià es va quedar en la inauguració.
A migdia ja se n’ha adonat que no pot fer les coses en la seua llengua; parlar, encara, però ja veu que costa això de ‘viure en valencià’. No es desespera, després de dinar, guaita al bar de la cantonada i demana un cafenet. Hi ha una carta amb el menú i un fum de cosetes per prendre, però tampoc troba el valencià.
Se’n va a l’Escola Oficial d’Idiomes de Castelló. Li agrada l’article 3, punt 3 de la Constitució “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.” i voldria aprendre euskera, i se’l miren estranyats i li pregunten si, per a exotisme, no li fa el pes el xinés o l’àrab o el rus… “I a València?” Tampoc, potser a Barcelona o a Madrid.
En tornar cap a Almassora passa per una gran superfície especialitzada en joguets. Innocent pregunta per joguets en valencià, ordinadors d’eixos que fan preguntes, vocabularis, jocs de mots… Res, allí, no.
Jaume no vol acabar el dia sense haver pogut viure en valencià i puja una planta, on hi ha un cinema amb una dotzena de sales. Cerca en la cartellera alguna pel·liculeta que parle com ell… Tampoc.
Se’n torna a casa i connecta la televisió. Hi surt el president d’aquest estat multilingüe i, ben orgullós, proclama: Velaré por el cumplimiento de la constitución de la que todos los españoles nos sentimos orgullosos.
Una veu interna em dicta allò que deia Van Gal “Tu, siempre negativo, nunca positivo”. Ja podeu imaginar que Jaume és incapaç d’aguantar un dia comprovant obvietats, però sabeu que, si ho fes, es trobaria amb la realitat. Només volem mostrar això, la realitat. Som conscients, però, que cal trobar camins per poder ‘viure en valencià‘ i anirem buscant-los. De moment, ara que som prop de comprar joguets, us oferim uns enllaços perquè els pugueu trobar en la nostra llengua.
https://www.ajuntamentdebenicarlo.org/nor/pnor-av-cataleg.php3
http://www.cpnl.cat/jocs/cataleg/
http://www.cpnl.cat/xarxa/cnlterresebre/noticies.html?ID=15023
http://productesdelaterra.cat/111-joguines-en-catala
I TAMBÉ
M'ha agradat molt. Amb el vostre permís el faré córrer.
Tota la raó, Jesús. Això sí, per la part que em toca, t'assegure que des de l'Ajuntament fem i farem per revertir la situació.
Sóc molt conscient del que dius i és molt trist, la veritat. Sempre queda l'esperança de que els nous governs facen alguna cosa al respecte (encara que l'altre dia vaig telefonar a l'Ajuntament i em vaig quedar de pedra amb el contestador parlant en castellà). No sé si en aquest Estat podrem viure alguna vegada planament en la nostra llengua, ho dubte molt.
De totes maneres, fent que els teus alumnes se n'adonen de que la situació no és normal, ja estàs contribuint a que un dia puga canviar la situació. Amb mi ho vas aconseguir. Gràcies. Continua així.
És força didàctic l'article, aconsegueix sense estridències, fer veure la dificultat objectiva d eviure en valencià al nostre país, per tant hi havem massa ciutadans del País Valencià discriminats per raó de llengua, si fos al contrari respecte al castellà la situació ja haguera estat denunciada. Cal emprar aquest article per obrir els ulls a l'alumnat, soc un director de Secundària a València i vaig a fer-lo servir, gràcies.