L’aigua és verda, ens deia Salvador del Tossalet. I la frase era certa i clara com l’aigua.
Enguany, gener ha estat càlid com ho és el febrer. De ponentades n’hem patit unes quantes i alguns asseguraven que després de Reis ja hi hauria ametlers florits. La sequera, però, ha restat forces a l’arbreria perquè esclatés abans d’hora. Fa deu dies que han caigut una vintena de litres, només mitja saó, i marcones, llarguetes, comunes… han esclatat com si es burlaren d’aquella contrasenya colpista de fa 33 anys.
La cosa és que l’Estepar s’ha mudat i sembla un abancalat pastís de maduixa.
Inés del Mas de l’Ombria sempre ha pensat que les ametles són un poc beneïtes i que només amb una miqueta de calor que faça…ja s’enganyen… i el fred no se’l mengen les rates
L’aigua és verda.. i rosa. I els borrons, les gemmes, se l’estimen tant que s’hi fan miralls i els dol deixar-la anar.
I els ametlers, arrenglerats o endauats, festegen als bancals.
I ara que les oliveres estan endormiscades…
…les tempten amb l’esclat.
I al blau del cel i el verd de la serra afegeixen un viu color de festa.
Espines amb llàgrimes? No, amb l’aigua tot és joia.
També la gavernera, el roser caní, es complau amb un bany de gotetes
I la foia resta sufocada…
Per pujar a Benafigos, esglaons rosats.
I del coll de la Bassa, el pla d’Atzeneta esdevé catifa de roses
I el mas de Roures, a la Vall d’Alba, de rosa posa l’estora.
Bo, que no gele! Com deia aquell masover, i perdoneu la irreverència:
Déu ens lliure de frares i capellans
i dels freds tardans.
Col·laboracions
Ferran Guardiola
Quina flor! Serà marcona o escarràs? Mollar o llargueta? A Cabanes envolten amorosos l’arc i, plegats, esperen la primavera imminent.
A la vall d’Alba, de cara a Cabanes, i des del Sant Cristòfol de nova planta, tot el pla és un ametler.
Als Ibarsos, el cor de l’ametler s’assoma amb ufania
I encara un poema de Carles Salvador, del seu Rosa dels Vents.
Ametllers
Florit l’ametller
i el cor ben alegre;
el sol és daurat,
i el blat és ben tendre.
Dessota deIs arbres
florits vine a seure.
Si mire la flor,
els ulls benedeixen;
les branques florides
la fulla no envegen.
Dosser més guarnit
potser no coneixes.
L’afany de la vida
els llavis gemeguen;
les flors esclatades
ben prompte asserenen.
Dessota deIs arbres
se’n van les quimeres.
I el món es trasmuda;
les flors són novelles.
I l’aire que passa
té olor de les gleves.
