EIXUGAR ELS BANCALS I GUARDAR-NE L’AIGUA

Dictat de la Natura (15) Si haguérem de destacar un element que ha humanitzat el paisatge de les nostres comarques d’interior tothom, i tota dona, coincidiria a destacar-ne la pedra seca; la pedra dels quilòmetres de parets que suporten bancals, foietes, artigues i tants llocs de conreu antic, farcit avui d’ametlers i oliveres o emboscat, de bell nou, per carrasques i pins. De vegades, però, la feinada d’artigar no parava en sec. La situació d’alguna foieta o costera abancalada suportava els escorrims i aiguats dels tossalets veïns, com en l’exemple que us volia mostrar.

En la foto adjunta podeu veure un tossalet, acomboiat per carrasques i roures, que acompanya un paisatge humanitzat per la pedra. Resulta, però, que en fer aquestes parets, algunes de més de quatre metres d’alçària, calgué tindre en compte un ullalet que, amb les pluges, inundava els bancals que, amb la terra farta, podia solsir i tombar parets. 

La pedra que dorm vora un dels anouers plantats assenyala l’ullalet i l’inici de l’obra hidràulica.

En una de les parets dels bancals més amunters, fa una vuitantena d’anys, Salvador del Tossalet -pare- va construir un pou que recollia molta aigua de la terra amarada.

Amb un diàmetre de dos metres i mig i un toll de més d’un metre assegurava una bona reserva d’aigua al temps que eixugava una terra massa farta. 

En la mateixa paret, uns metres més enllà trobem aquesta boquera que ens descobreix un llarg cano…

… que discorre pel fons del bancal i prové de l’ullalet d’aquell primer bancal. Una canaleta amb bòveda que recull l’aigua i quan, com enguany, plou molt dóna sentit a la bassa.

La bassa, també de pedra seca, estava lluïda amb terra i calç. Amb els anys i el desús, però, ja no era impermeable i no retenia gens d’aigua.

No fa massa que va ser restaurada i rehabilitada en les seus funcions.

Ara entenem, doncs, que en terres de seca un bancal poguera ser rebatejat com a hort.