Mira si ha conegut terres
Que l’hem presentat a Castelló i Vila-real
I Josep ha anat a Borriol, Elx i Benassal
I m’ha dit que volia que fora
a la mateixa Almassora
Josep és un escriptor de la Plana. Va nàixer a Castelló, però sempre ha viscut a Vila-real, i s’estima el poble de Salomé, Almassora, on vivia l’auela Carme i on ha passat part de la seua infantesa; son pare, Don José Usó, alguns el recordaran, feia de mestre a l’escola Unamuno, rebatejada com a Cardenal Cisneros.
Josep té dret ja a l’Imserso per una llarga trajectòria laboral. Després del món tauleller va tindre molts anys de bona química amb els alumnes i amb alguns llibres de text. Ara, a més d’escriure molt i nadar com un peix, també té temps per a l’horteta de casa i per a la televisió. El podeu veure a “la Panderola” de Mediterràneo TV amb sucosos comentaris sobre l’actualitat. Des de la Plana és el blog que li permet reflexionar sobre el món humà, avui tant deshumanitzat.
Porta ja més d’una dotzena de novel·les publicades i un grapat de premis que recorren la geografia del país de nord a sud
– Andorra (2004) Premi Sant Carles Borromeu, per Civils i Incivils
– Lleida (2001) Premi de la Universitat de Lleida, per Amor amarg, la de Bruno Lomas
– Almassora (2008) La senda llarga, que fou lectura dels nostres alumnes de l’Institut i Josep, l’autor convidat a la Primavera Literària de 2016
– Sagunt (2007) Els retrobats i els perduts I (2021) El carrer era de terra
– Puçol (2012) Una història amb sol i ombres. I (2014) L’any de l’herba sana
– Torrent (2011) Fàtima i Cristina
– Elx (2025) La casa del carrer Sant Antoni
M’han dit que promptet-promptet mampendrà les Illes
Pels títols copulatius ja podríem intuir… un món d’oposicions Civils i incivils, retrobats i perduts, Fàtima i Cristina…, Usó i Manyanós. Però, també podem saber que si Josep, estellesianament, assumira la veu del seu poble com a regidor, ho seria d’urbanisme: La senda llarga, el carrer era de terra, la casa del carrer Sant Antoni o la Plaça del Gall, obra finalista a Benicàssim (2011), en són la prova.
LA CASA DEL CARRER SANTA ANTONI
Sant Antoni té molts carrers al nostre país. Difícil trobar algun poble sense un carrer o plaça de Sant Antoni. Al nostre voltant gairebé tots en tenen un. Vila-real, Nules, les Alqueries, Benicàssim, Borriol, Vilafamés, Moncofa, Vilanova, Torreblanca, la Montalba (la Vall d’Alba), Sant Joan de Moró, Cabanes, Atzeneta, Benafigos, Llucena, l’Alcora (plaça)…i Almassora. M’ha costat de trobar-lo a Castelló, però hi és… Borriana i la Pobla en tenien, però van ser subsitiuïts per altres noms (carrer de l’Aigua, el de Borriana…). I ho dic perquè la universalitat d’aquesta història local es podria haver repetit a qualsevol poble del nostre voltant. La història d’uns personatges, d’una casa, d’un carrer, d’un poble taronger entre 1920 i 1970; entre la guerra d’Àfrica i l’esclat del món tauleller; entre l’agricultura com a única font de recursos i l’arribada de la indústria.
Algunes dedicatòries del llibre són ben significatives. La segona l’entenc com una veritable poètica del món narratiu de Josep Usó A tots els avis que expliquen històries als seus nets. El tresor que transmeten és impagable. I afegiríem: I als nets que atents, com ell, anoten aquelles històries per transmetre-les als seus nets. Perquè Josep xala amb el treball de camp previ que exigeix escriure una novel·la, escoltar les històries de la gent, allò que em va dir m’auela, allò que vaig sentir a la barberia, el que em contava mon pare, eixa anècdota de l’amic d’Elx… Després, vindrà allò de documentar l’embolcall històric oficial, que bé suposa un treball d’investigació, com ara el capítol sobre la guerra del Rif, però no creiem que siga tant important com transmetre els fets com algú els recorda… Ho deia García Màrquez La vida no és la que uno vivió sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla. I aquesta tasca memorística de què parlem aporta un dels valors de la novel·la, allò tan espriuà de salvar els mots, la riquesa lèxica, les frases fetes, les dites… I no es tracta sols d’un valor lingüístic sinó la riquesa etnogràfica d’un món rural (raure, cavar, segar l’herba del caixer, fer botges, llogar-se al Raval…qui en tinguera una fotografia!) que s’esgotarà cap als anys setanta amb el nou món industrial, el de la maniseta, la nòmina i les vacances.
De dites populars el llibre en va ple, ja des de l’inici : Dels pecats del pares, els fills van geperuts (determinisme social?) i expressions ben populars com “fer-se el cervell aigua de tant de llegir”, “tindre el cap ben moblat”, “ser un ou sense sal”, ploure diners del cel, no para en torreta, n’hi havia per a calar-la…
El record, com el pensament humà, mai no va al recte ni és linial, i l’esctructura, creiem, respon a aquesta manera de fer que té la memòria. Em suggereix una partida d’escacs, pel moviment de les figures, avant i arrere, en uns pocs espais, els del tauler almassorí. Amb tot, l’aparent desordre cronològic dels capítols (2015, 1941, 1931, 1930, 1920, 1928…) no és cap impediment per a la bona comprensió i la lectura, que és fluïda i clara. Mentre avança la partida, a través d’aquest petit desplaçament en l’espai i el temps de les figures (els personatges), anem copsant l’evolució de cadascú i la vida de la casa, del carrer, del poble… d’un món, avui perdut.
El narrador omniscient de tot el llibre deixa que Octavi narre en primera persona un capítol, “La casa del carrer d’Amunt, 1937”, ben trascendent per a la seua vida i per a l’argument del llibre. Ens recorda Rodoreda “I jo també plorava…, i jo no em volia adormir…”
I com que la història transcorre en Almassora, la seua toponímia es deixa veure, en l’àmbit rural: La venta de Pauet, l’Ereta, la Murgonada, el pinar de Llàtzer, el caminàs de la Palmera i el de Barros, el camí els Catalans… i en l’urbà: el carrer d’Amunt i el carrer Major, el Raval i el de Sant Antoni, la Biga, l’Estacioneta, el Jardinet, el Casino… I l’onomàstica també inclou els noms dels personatges, amb un seguit de malnoms del poble i cognoms ben almassorins, com els Serra, Sivera o Llorenç… i amb algun personatge conegut, com el metge Borillo o el metge Castell… També algun nom que es deixa caure, ves a saber per què, sense ser-ne coetani, com aquell Mossén Guillem Badenes.
Hi ha els fets històrics de ben lluny, com el desastre d’Annual (allò de la guerra d’Àfrica) amb repercussió local perquè motivaran l’ascens social d’un dels protagonistes. Més locals, i universals al mateix temps, són el seguit de fets que repassen eixos cinquanta anys d’Almassora: La vida del casino i la de la taverna, els moments previs a la guerra del 36, durant i en acabant… els propòsits i els fets dels dos bàndols… i d’aquells que no sabien de bàndols; el paper de l’església…, la nevada del 46 i la gelada del 56… l’arribada de la TV amb Reina por un día o Mariano Medina i l’anticicló de les Azores… i algun fet insòlit com aquell de la fiscalia que es va trobar a la boca del forn. Al costat dels moments tràgics trobarem cops d’ironia i comicitat, com un dels capítols de la guàrdia-civil o el nom del caporal… Novales que ens suggereix allò de ‘no vales ni pa cabo’; o l’ambient contrastat del casino i la taverna.
Tornant al títol… la casa és el leitmotiv del llibre, una casa ara abandonada, buida d’humanitat, que no de natura: les oronetes i vileros -que encara hi tenen la seua llar- ens remeten a un món rural, com el que hi havia feia dècades… una casa observada per un narrador que hi troba tot un seguit de suggerents històries per a contar-nos-les… I el carrer “No sé què li trobeu els homes al carrer. Des de menuts no us en podeu separar ni un sol instant” ens diu a la (p.241). És veritat que hi ha una oposició casa (dones) carrer (homes) que s’ha mantingut durant segles. Afortunadament, avui les dones també han guanyat el carrer… No sabem si els homes, la casa…
Finalment, desconec si el Trumpellot, el Donald Trump, ens portarà a tots al Paleolític. Si per una d’aquelles tornem a les coves, Josep hi podria fer de bruixot, per allò de la química, però, sobretot, ens assegurarem que, a la nit, tot fent rotgle al voltant del foc puguem sentir aquest gran narrador de la nostra tribu.
Gràcies, Josep.
