“La infantesa idíl·lica de l’Elisa a l’Hostal de les Aloges s’estronca el dia que fa deu anys. La desaparició de la seva mare i una malatia obstinada forcen el seu pare a dur-la a Barcelona a sanar, acceptant l’ajuda de la senyora Llorach. Des de l’arribada a la ciutat comtal, la vida de l’Elisa esdevé una lluita constant per retornar al seu origen. A mesura que creix, assisteix al gran contrast social de la ciutat i es debat entre una societat acomodada amb el règim i el seu pol oposat: la Barcelona més subversiva. En aquest periple, descobrirà el poder de la música i el mar, la violència i l’amor, però també els silencis ocults del seu propi origen”.
Aquest resum de la contraportada és suficient per a no haver d’afegir qüestions argumentals que facen d’aquestes ratlles un imperdonable espòiler. Amb tot, m’he permés d’ennegrir algunes lletres per ressaltar l’oposició de dos mons. Des d’un espai de fades en un acollidor hostal vora l’estany al suplici formal dels palaus burgesos, només amorosits per algunes criades vingudes del camp. I aquest contrast de l’espai s’adiu amb el contrast dels noms, que trobem insinuats en els mateixos llinatges dels personatges: Pagès (ella- el pare) i Serra (l’amic i àngel custodi, Miquel) d’aroma rural; L’enemic odiat és Felip (sovint, a Madrid), de paradoxal llinatge: Amat.
Un peuet de sis dits ens parlaria dels temes del llibre, mitja dotzena de M: la Mar, la Mare, la Maternitat, la Música, la Malaltia i, ai las! la Mentida… i si em deixeu jugar un poc més, la Mor i la Mistat. Si veieu redundància (que no hi és) entre la Mare i la Maternitat, afegiu Miquel i deixeu un Maremar que és caliu i recer. Potser la Mentida (els silencis ocults) siga el nus de tota la trama, però hi ha, crec, un tema que és el live motive del llibre… la passió per la Llibertat (on hi ha també el feminisme), que trobem personalitzada en Camille i la Dona Ocell o en una altra M de Manon. La llibertat, que també buscava aquella societat en lluita contra el franquisme de la Via Laietana en illes com Jamboree, la plaça Reial o el concert d’uns peluts a la Monumental.
I aquest potent volum argumental se’ns ofereix amb una riquesa lèxica i un seguit de recursos expressius tal que sovint ens sabem davant la prosa poètica. Un llenguatge narratiu que, a més, en les pàgines més intenses juga amb el llenguatge musical… i també el cinematogràfic.
Una meravella narrativa d’una gran escriptora que nom Eva, però no s’estalvia la M de Moreno ni el mar verd del Bosch.
