I que conste que ho dic amb respecte i admiració per aquest darrer film de Chus Gutiérrez.

Las Cartas de Alouo la francesa Loin són dos punts de vista sobre un dels problemes més actuals de la societat europea: ‘compartir el pastís del capitalisme amb aquells que fugen de la misèria’. (obviem, ara, les misèries del pastís capitalista). A la llista de pel.lícules que ens parlen sobre l’emigració s’afig aquesta amb dos o tres subtileses que convé destacar. Un dels encerts de Poniente és el paral.lelisme que s’estableix entre els immigrants africans i els nous empresaris del poble, fills d’emigrants que als anys seixantes buscaren el pa per Suïssa. S’estableix un fort lligam entre Curro -nascut a Suïssa- i un berber que reivindica el seu poble anul.lat pel Marroc. L’altre gran encert de l’obra de la directora Chus Gutiérrez la descobrim en saber mantenir la intensitat en les dues històries del film: la lluita social (racisme, explotació dels il.legals, reivindicacions sindicals) i la trama personal (les relacions pare/fill i l’amorosa dels dos protagonistes: un Coronado més grosset, però que ens enamora amb la seua humanitat, i una Cuca  Escribano capaç de robar el cor a qualsevol). Un altre element de bon gust del film el trobem en la tècnica de l’engany-desengany. L’espectador -malavesat pel cinemà americà de caire violent- aplega a creure que una parella de marroquins acabarà fent una malifeta, la qual cosa haguera desmerescut el to del film que manté un dramatisme clàssic, allunyat del sensacionalisme.    

El western, que anunciava en el títol, prové de l’estrucutura global del film. Imaginem-nos un personatge amb un passat que el va fer fugir del seu poble. Imaginem un retorn d’aquest solitari. Ara trobem un altre solitari desarrelat i la química de l’amor. Afegim un conflicte social pel qual el nouvingut o nouvinguda pren part. Iluminem l’escenari amb un incendi dels roïns per culpar els bons…fins i tot algun noi innocent pot pagar la pell per a sorpresa del seu pare..Rematem la seqüència final amb els dos desarrelats units pel seu amor i… No sé, potser fóra Johnny Guitar.

Meravellosa aquesta cinta. El paral.lelisme, que no plagi, només és estructural. A més, tens la sensació d’estar veient quelcom ‘universal’, tot i que s’esdevinga per Motril (Granada) i alguns racons d’eixa Almeria que ha canviat l’arena dels seus deserts d’espaghetti-western per aquesta mar de plàstic d’hivernacle.  

ELS SÍMBOLS DE PONIENTE

El plàstic esdevé un  dels símbols del film. Es tracta d’un element polisèmic que pren diversos valors. Des d’un coll proper Lucia, protagonista del film, contempla la nova mar de plàstic que és també la nova riquesa de la zona. Aquesta riquesa de l’hivernacle propícia també la brutícia del paisatge, trossos de plàstic per qualsevol racó. Però hi ha més, també el plàstic apareixerà com a símbol d’integració d’interculturalitat en la festa multiracial on ballen totes les dones sense distinció de raça ni color, on canta una nord-africana amb el ressò dels bongos subsaharians, on l’amic berber és l’especialista en paelles valencianes. En aquesta festa Curro construeix una milotxa de plàstic per fer-la volar en un món lliure amb la platja i el somriure dels infants. Per últim, aquest plàstic omnipresent també es troba lligat a la mort. L’incendi d’aquesta mar de plàstic –com la mar que va matar la filla de Lucia- mata el nebot.

L’altre símbol apareix al títol del film, nom amb què Curro voldria batejar la taverneta de vora mar: Poniente . El ponent ve de l’oest com la solitud dels protagonistes, com la baralla del bar on colpegen el Curro, com les pel.lícules que es rodaven a Almeria. Potser, fins i tot, també en aquestes terres tinga un sentit xenòfob que la directora haja volgut desterrar: “De ponent, ni vent ni gent”

PROPOSTES DE TREBALL SOBRE EL FILM

Una graella, a la pissara, pot ajudar per què l’alumnat participe en omplir-la

Aquesta graella és orientativa. Es pot allargar, eixamplar, estirar, canviar les cel.les…. Només busca que es puga omplir amb les propostes de l’alumnat, cosa que serveix per recordar el film i suscitar punts de debat i coneixement.

                                                                                                       Jesús Bernat Agut     2003